Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text ref`s de la LLei General per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries.
La persistent lluita de legitimitat contractual entre empresa i consumidors, davant el dret de desistiment del consumidor i les plataformes del comerç electrònic.
En la mitologia grega, Aquil·les va ser l’heroi de la guerra de Troya, però mor en batalla quan una fletxa enverinada l’assoleix en el seu punt feble: el seu taló.
Per això, quan ens referim que un assumpte és “el taló d’Aquil·les”, és una expressió que s’usa majoritàriament per referir-se a la part feble o vulnerable d’una persona o cosa.
En aquest cas, el taló del Consum podria ser la responsabilitat respecte al dret de desistiment del consumidor, invocat per la Directiva 2011/83/UE, que ens articula el conegut article 102 i següents de la TRLGDCU, en el qual ens indica que el consumidor se li concedeix la possibilitat de desistir en el termini de 14 dies naturals (fins i tot 12 mesos si no està informat), sense necessitat d’al·legar causa alguna, en essència al principi “principi Favor Debilis”. Més recent la garantista Directiva (UE) 2019/2161 àmplia aquest termini a 30 dies, en determinats casos.
Primer de tot, cal entendre que, per aplicar la normativa, ha de considerar-se consumidor, que és aquest subjecte que actua aliè a un propòsit relacionat amb la seva activitat laboral.
Aquest dret trenca els esquemes davant el que teníem entès al Codi civil en matèria d’obligacions i contractes, ja que els contractes obliguen a les parts, i aquesta facultat extraordinària trenca la força vinculant del contracte unilateralment sense causa. Ara bé, l’article 103 TRLGDCU ens indica les exceptuïs que atribueixen penalització al consumidor, generalment per un abús desmesurat o causa imputable al consumidor.
No obstant això, la llei ens indica que “El consumidor i usuari no haurà de reemborsar quantitat alguna per la disminució del valor del bé, que sigui conseqüència del seu ús de conformitat amb el pactat o a la seva naturalesa, o per l’ús del servei” (article 74.2 TRLDCU). Això vol dir, que permet a les parts pactar prèviament l’ús del bé, per tal de protegir els interessos de l’empresa.
D’altra banda, un dels principals problemes són les despeses de devolució en aplicació al desistiment, ja que, segons la normativa, l’exercici del dret no implicarà despesa algun per al consumidor, és a dir, l’empresari no pot imposar cap penalització per tornar el producte dins el termini estipulat per la llei. Tanmateix, sí podria haver de fer-se càrrec de les despeses de devolució el producte al venedor, sempre que se li hagi informat prèviament d’això.
Avui dia, després de la crisi sanitària de la COVID, ens hem enfrontat amb un món que ha transformat el mercat que coneixíem en el comerç electrònic mitjançant plataformes intermediadores, que faciliten la interacció entre els usuaris, com a principal eina del consumidor mitjà.
Això ha significat un altre greu problema en la responsabilitat front el desistiment del consumidor, ja que les plataformes s’exoneren de responsabilitat amb l’article 16 LSSICE, perquè s’entén que fan un mer servei de contacte entre comprador i venedor, i s’exclou de la normativa de consum. No obstant això, és responsable que es compleixin els deures precontractuais d’informació que preveu l’article 27 LSSICE.
Tenint en compte l’exoneració existeix diversa jurisprudència europea, com la Sentència del TJUE de 23 de març de 2010- “Google France contra Louis Vuitton”,en la qual el tribunal consulta si l’empresa Google presta un servei d’intermediació de la societat de la informació i li resulta d’aplicació l’exempció de responsabilitat. Per fer-ho, indica que és necessari examinar si el paper desenvolupat pel prestador és neutre, és a dir, si el seu comportament és merament tècnic, automàtic i passiu, cosa que implica que no té coneixement ni control de la informació que emmagatzema.
D’altra banda, la Sentència del TJUE de 12 de juliol de 2011-“L’Oreal contra eBay”, que aborda la possible responsabilitat de la plataforma eBay per les infraccions del dret de marques realitzada pels usuaris de la plataforma, que venien productes falsificats. Segons el tribunal europeu, la plataforma no es limita a allotjar dades, sinó que intermèdia entre els usuaris amb eines avançades d’adequació de l’oferta i la demanda, imposant regles de comportament als seus usuaris, dissenyant sistemes de reputació, i que tenen certa capacitat de control. Per tant, l’actuació de la plataforma no és ni merament tècnica, ni passiva ni neutral.
En definitiva, “la informació és poder”, i el consumidor ha de ser informat per protegir la igualtat negociadora, encara que excedir-nos de garantia, pot resultar per a l’empresari un negoci no rendible.
