Des del passat 14 de març de 2020 (declaració d’estat d’alarma COVID 19), s’han aprovat diversitat de pròrrogues dels llançaments com a mesura dirigida a pal·liar els efectes de la crisi sanitària i econòmica per casos de vulnerabilitat. Les dues darreres pròrrogues han estat, per una banda, la de 28 de febrer i per l’altra, la que es troba en curs, de 30 de setembre de 2022. Per tant, ja portem dos anys que aquelles unitats de convivència que ho han sol·licitat en el procediment judicial i que es trobaven una situació de les previstes en la norma, previ informe de Serveis Socials, s’han pogut acollir a la meritada suspensió o pròrroga del desnonament en qüestió.
El risc de pèrdua d’habitatge per conseqüència de la finalització de contractes de lloguer, impagament de lloguer, execució hipotecària o casos d’ocupació, i la pràctica de desnonaments són una realitat que segueix a l’ordre del dia.
El passat 26 de juny de 2022, es publicava en el BOE el Real Decret-Llei 11/2022, de 25 de juny (RDL 11/2022), pel que s’adopten diverses mesures per respondre davant les conseqüències econòmiques i socials de la guerra d’Ucraïna i per fer front a les a situacions de vulnerabilitat social i econòmica, entre les quals cal destacar que respecte dels processos de desnonament, s’amplia el termini de la pròrroga dels llançaments fins el proper 31 de desembre de 2022. Arribat el termini, segons com es trobés el procés judicial, el Jutjat procediria a senyalar vista i/o nou llançament sobre l’habitatge.
Per tant, es torna a activar l’anomenat «escut social» derivat de la crisi sanitària de la Covid 19 que ha permès suspendre procediments judicials de desnonament per mitjà de l’incident de suspensió extraordinària i urgent necessitat per determinar el risc d’exclusió residencial de les llars afectades per un procés judicial de desnonament sense una alternativa residencial. Vol dir això que tots els que ho han sol·licitat s’hi han pogut acollir? La resposta és no. I vol dir també que qualsevol situació de risc d’exclusió residencial podrà entrar dins la citada pròrroga? I la resposta és també que no.
Situacions que s’inclouen, a banda de les derivades de contracte de lloguer, és la genèrica referència a «hogares afectados por procedimientos de lanzamiento de su vivienda habitual, que no se deriven de contratos de arrendamiento», és a dir, casos d’ocupació i, per últim, quan existeixin persones dependents, víctimes de violència sobre la dona o menors d’edat.
S’estableix, doncs, la possibilitat de que el Jutge prèvia valoració ponderada i proporcional en cada cas concret, suspengui el llançament quan el propietari de l’immoble sigui persona física o jurídica titular de més de 10 habitatges, prèvia valoració la situació de vulnerabilitat econòmica per mitjà de sol·licitud d’informe de Serveis Socials.
Es preveuen excepcions com les següents:
a) Quan l’habitatge sigui residència habitual o segona residència del propietari.
b) Quan preexisteix un títol vàlid en dret en una persona física i l’habitatge constitueixi domicili habitual o segona residència d’aquesta.
c) Quan l’entrada o manteniment en l’immoble s’hagi produït mitjançant intimidació o violència sobre les persones.
d) Davant l’existència d’indicis racionals de que l’habitatge s’està utilitzant per dur a terme activitats il·lícites.
e) Quan l’immoble està destinat a l’habitatge social i ja tingués assignat un sol·licitant.
f) Entrades en l’habitatge posteriors a l’entrada en vigor del Reial Decret-Llei.
En aquesta última pròrroga, el Govern el que fa és tornar a reconèixer el col·lapse de Serveis Socials i de l’Administració de Justícia per no acabar de resoldre el problema històric d’accés a l’habitatge. El que hem de preguntar-nos és si transcorreguts més de dos anys des de l’inici de l’aprovació de la primera de les suspensions per la COVID 19, es pugui seguir defensant que estiguem davant d’una situació extraordinària i urgent necessitat – que recordem també, és el pressupòsit habilitant de qualsevol Reial Decret-Llei – ja que el seu ús reiterat per part dels Governs estatals per afrontar aquesta i altres problemàtiques probablement s’estigui excedint de tot marge de discrecionalitat.
En el cas de Catalunya comptem amb la nova norma d’emergència habitacional (Llei 1/2022, de 30 de març) que amplia el concepte de gran tenidor, crea el Registre de Grans Tenidors d’Habitatge (Llei 18/2007), i que introdueix canvis en la Llei 24/2015 pel que fa a les ofertes de lloguer social obligatori i els requisits dels sol·licitants. Anteriors normes aprovades pel Parlament de Catalunya que regulen aquest àmbit, han estat declarades inconstitucionals, de manera que ni tan sols quan se’ls pot exigir en virtut de la norma, no sempre és possible negociar amb els propietaris d’immobles la renovació de contractes de lloguer social o promoure oferiment de lloguer social per a famílies vulnerables.
L’escut social activat amb la pandèmia rep crítiques tan per propietaris com per consumidors vulnerables ja que les successives pròrrogues aprovades en per mitjà de Reial Decret-Llei no són la solució al problema d’accessibilitat a l’habitatge que tenim a Espanya. Per un banda, perquè genera la necessitat de recórrer als mecanismes de compensació per propietaris afectats per la impossibilitat de recobrar la possessió dels habitatges i, per l’altra, per la manca d’oferta d’habitatge de lloguer assequible i, en particular, de parc d’habitatge públic i lloguer social.
El debat està servit i donaria per molts altres articles, però, en definitiva, l’assumpte que preocupa és la gran incertesa i diversitat normativa que l’àmbit de l’habitatge recull i el xoc frontal que existeix entre dret a la propietat i dret a un habitatge digna, assignatura pendent dels nostres Governs.
