En els casos resolts pel TJUE el passat 25 d’abril de 2024 (Assumptes C-484/21[1] i C-561/21[2]), l’Alt Tribunal rebutja que l’inici del còmput del termini de prescripció per reclamar els efectes econòmics derivats de la nul·litat d’una clàusula abusiva de despeses comenci a córrer en el moment que es fa el pagament de les despeses, o abans de que es dicti una resolució ferma que declari la nul·litat de la clàusula de despeses incorporada al contracte del consumidor, llevat que el professional provi que en el moment del pagament, o abans de declarar-se per sentència la nul·litat de la clàusula de despeses del seu contracte, tenia o podia raonablement tenir coneixement del caràcter abusiu de la clàusula.
El TJUE també rebutja que el termini de prescripció comenci en la data en què un tribunal hagi dictat determinades sentències sobre clàusules abusives, argumentant que no es pot exigir al consumidor estar regularment informat de les resolucions judicials rellevants per iniciativa pròpia. Fins i tot si aquestes resolucions han gaudit d’una publicitat suficient. En altre cas, es permetria al professional (entitat financera) quedar-se amb les quantitats indegudament percebudes, en detriment del consumidor, en aplicació d’una clàusula abusiva. I és que tota vegada que les entitats financeres no tenen obligació d’informar als seus clients del fet que un tribunal ha declarat nul·la per abusiva una determinada clàusula que es va incorporar al seu contracte, no es pot presumir que el consumidor conegui una determinada resolució, ni permetre, amb contravenció de la Directiva 93/13 que l’entitat financera tregui profit de la seva pròpia passivitat front una il·legalitat declarada pel tribunal suprem nacional que, per tenir departament jurídic especialitzat en la matèria, tenia que saber, i que no va informar al seu client, podent-ho fer molt fàcilment a través dels seus serveis d’atenció al client.
Alhora, el TJUE declara que assenyalar com a data de l’inici del còmput del termini de prescripció el dia en què adquireix fermesa la resolució que declara abusiva una clàusula no col·lisiona amb el principi de seguretat jurídica. Aquest pronunciament respon al fet que les entitats bancàries, al incorporar una clàusula abusiva a un contracte celebrat amb un consumidor, creen una situació que la Directiva 93/13 prohibeix i pretén evitar, i prevalent-se de la seva posició de superioritat per imposar unilateralment als consumidors obligacions contractuals no conformes amb les exigències de bona fe que la Directiva prescriu, causen un desequilibri important entre els drets i obligacions contractuals de les parts en detriment dels consumidors.
Tanmateix, el TJUE diu que les entitats financeres tenen la facultat de demostrar que el consumidor tenia o podia raonablement tenir coneixement del caràcter abusiu de la clàusula en qüestió abans que es dicti una sentència que la declari nul·la, aportant a l’efecte proves concretes sobre les seves relacions amb aquest consumidor de conformitat amb el règim nacional de la prova que resulti d’aplicació. Ara bé, tal prova haurà de ser plena, fruit de les relaciones de l’entitat amb el consumidor (per exemple, una comunicació de l’entitat financera on informi que determinada clàusula és abusiva i conseqüentment nul·la), o d’un fet incontestable (una reclamació extrajudicial, àdhuc judicial, del consumidor). No presumpta fruit de la publicació d’una sentència, una norma, o una publicitat, per exemple.
Per tant, segons el nostre parer, el TJUE marca un camí inequívoc. Les entitats financeres no poden especular ni fer tacticisme amb la possible prescripció de l’acció de restitució. Per això, la data d’inici del còmput de prescripció de l’acció de restitució del que s’ha pagat en virtut d’una clàusula abusiva no comença a córrer fins que es declara la nul·litat de tal clàusula per sentència ferma; això sí, sempre i quant l’entitat financera no acrediti de forma plena que el consumidor tenia o podia raonablement tenir coneixement del caràcter abusiu de la clàusula en qüestió en un moment anterior. Ara bé, l’acreditació de tal coneixement no es pot en cap cas identificar amb la data en que s’hagi dictat una sentència del TS[3] o del TJUE[4] o de qualsevol altra òrgan judicial, per molta publicitat que se n’hagi fet; ni tampoc amb la data de publicació o entrada en vigor d’una norma regulant com s’han d’efectuar determinades reclamacions de clàusules abusives, o la data publicació d’un acord del CGPJ establint jutjats especialitzats en matèria de clàusules abusives; ni, segons el nostre parer, el moment en que es van començar a fer campanyes publicitàries més o menys massives sobre la possible abusivitat i nul·litat de determinades clàusules abusives (per exemple, l’any 2017, segons la SAP Barcelona de 14 març 2024; ROJ: SAP B 348/2024). Sí, en canvi, una carta de l’entitat al consumidor informant-lo que una clàusula contractual que conté la seva hipoteca és abusiva, o la constatació que el consumidor coneixia que una clàusula era abusiva i nul·la arran d’una reclamació extrajudicial o judicial, o d’un exprés reconeixent d’aquest fet.
[1] Prejudicial JPI 20 Barcelona 22.07.2021 (ROJ: AJPI 297/2021).
[2] Prejudicial TS 22.07.2021 (ROJ: ATS 10157/2021).
[3] SSTS 23 desembre 2015 (ROJ: STS 105/2015) o 23 gener 2019 (ROJ: STS 105/2019).
[4] SSTJUE 9 juliol 2020, Raiffeisen Bank SA (assumptes acumulats C-698/10 y 699/18) o 16 juliol 2020, Caixabank SA (assumptes acumulats C-224/19 y C-259/19).
