EL PRINCIPI DE VOLUNTARIETAT IMPLICA LLIBERTAT, SENSE LA QUAL ÉS IMPOSSIBLE TREBALLAR LA CONSCIÈNCIA I EL COMPROMÍS AMB EL PROCÉS DE MEDIACIÓ.
Últimament tinc la sensació que, en aquesta voràgine de voler impulsar la mediació, estem perdent una mica el nord pel que fa als principis rectors d’aquesta. I em refereixo a la voluntarietat. Primer de tot cal dir que qualsevol iniciativa legislativa o d’altre tipus que afavoreixi i doni prioritat als MASC, és, sens dubte, positiva però sempre sense oblidar, el perquè d’aquesta “obligatorietat”. En primer lloc, tal com es planteja a la futura Llei d’eficiència processal, el requisit de procedibilitat imposat, és només imperatiu en relació a la sessió informativa, és a dir, el principi de voluntarietat permet trencar-se només en aquest estadi previ a l’inici de la mediació, i per què només aquí?, per a promocionar-la, per a divulgar-la, perquè és una manera de donar-li a la societat l’oportunitat de conèixer altres maneres de resoldre conflictes. D’igual manera succeeix ja avui amb les derivacions intra judicials a la sessió informativa a les quals ha d’anar no només la part, sinó els seus advocats, que sense treva han d’acompanyar als clients per ordre directa del Jutge.
De totes maneres, no puc evitar preguntar-me, si tot i que aquesta obligatorietat sigui només puntual i en un moment molt concret, no s’enterboleix el principi de voluntarietat? I a això em refereixo quan dic que pot ser que se’ns perdi el focus. I és que, la voluntarietat no és intranscendent, i per això mateix és un principi rector en la mediació.
L’obligació, vingui d’on vingui, produeix en la persona, és a dir, en el mediat, un inevitable estat reactiu, quan el que interessa és que el procés s’iniciï amb actitud proactiva per a poder treballar en les sessions de mediació fins a arribar a aconseguir la consciència necessària i, en conseqüència, aquesta responsabilitat i maduresa que només pot sorgir a través de l’autoconeixement i que permetrà aconseguir acords assenyats i perdurables.
I l’anterior em porta de nou al moment en què el justiciable és derivat judicialment a una mediació, a poques setmanes de la vista, després d’un llarg camí de tensions i disputes i de sobte “l’obliguen” a mediar o com a mínim a intentar-ho, moment en el qual aquesta consciència no existeix i despertar-la és gairebé, una tasca titànica. En aquest estadi, el mecanisme de defensa està activat i ja no sense capacitat de compromís alguna respecte a un possible acostament, sinó amb nul·la predisposició a iniciar cap diàleg que permeti un apropament entre les parts. Perquè els mediats siguin capaços de trobar en ells la responsabilitat que els permetrà assolir acords, és necessari transitar pel camí de la mediació de la mà del mediador que facilitarà aquesta creació de consciència a través d’un procés propi de reflexió que serà el que permetrà arribar a l’arrel del conflicte i fer assumir als mediats la pròpia responsabilitat o reconeixement com a part activa del problema, atribuint-se aquests la capacitat de dialogar, com una cosa introspectiva, que ha nascut d’ells, no perquè els ha estat imposat. I així si, sent conscient, es poden comprometre i asseure’s a buscar una possible solució al problema.
És a dir, que el procés de mediació tingui com a principi bàsic la voluntarietat, no és una qüestió menor. És voluntari perquè ha de néixer de dins. La persona ha d’estar oberta a iniciar aquest procés de reflexió i presa de consciència que porta aparellada la valentia de comprendre que probablement hi ha responsabilitat en un problema compartit, la solució del qual ha de ser trobada de forma compartida també.
És a dir, l’obligatorietat, sí com a principi informatiu, fins i tot sí, a curt termini, però no per a abordar el conflicte a la llarga, amb una visió projectada del futur del conflicte existent avui.
Continuem treballant per a crear aquesta tan necessària consciència col·lectiva sense perdre el focus sobre els fonaments dels diferents MASC.
