La cessió (i) del dret de crèdit és aquell negoci jurídic en què la part creditora d’un contracte de finançament (cedent), transmet a una altra (cessionari) el dret de crèdit, romanent incòlume la relació obligatòria o substrat negocial de què resulta el crèdit cedit. Aquest negoci jurídic es troba regulat en el codi civil en el capítol VII, articles 1.526 i següents.
Mentre que, la cessió (ii) d’un contracte de crèdit consisteix en què el cedent del crèdit transmet la globalitat dels drets i obligacions que dimanen d’una relació contractual, quedant així el cessionari subrogat a la posició del cedent. La cessió del contracte és un negoci jurídic atípic (ROJ: STS 3909/2014).
L’anterior aproximació permet afirmar que el cedent d’una cessió del dret de crèdit exerceix la legitimació passiva per defensar la validesa del negoci jurídic preexistent, atès que, aparentment, el cessionari no se subroga en la posició del cedent.
Tanmateix, això no pressuposa que el cessionari d’un dret de crèdit no tingui legitimació passiva per defensar la validesa del contracte de finançament, gènesi del dret que és objecte de cessió, tal com ha declarat l’Alt Tribunal en la seva recent Sentència de 24 gener de 2024 (ROJ:STS 226/2024), en què de forma exemplar declara «(…) la nul·litat del contracte de préstec pel seu caràcter usurari pot fer-se valer davant Al cessionari sense necessitat que sigui demandat al mateix temps el cedent (…)».
En tant quant, és innegable que el cessionari, com a adquirent del dret de crèdit, té un interès directe en la defensa de la validesa del contracte de finançament precedent, atès que, de ser nul el contracte de finançament originari, també seria nul·la la cessió de crèdits posterior.
Aquesta qüestió ha estat objecte de valoració per la jurisprudència menor. Mentre algunes resolucions consideren que el cessionari té legitimitat passiva plena per a la defensa de la validesa del contracte preexistent (ROJ: SAP M 10355/2023, SAP O 1725/2023 i SAP C 3104/2021), unes altres estimen necessari trucar al cedent per configurar correctament la relació jurídica processal (ROJ: SAP O 1481/2022).
Assegut l’anterior, des del meu punt de vista, la legitimació passiva que exerceix el cessionari d’un dret de crèdit sobrepassa la limitació determinada per l’aplicació d’un litisconsorci passiu necessari, la qual cosa es fonamenta en els raonaments següents:
I.- En la major part dels contractes de crèdit al consum, l’únic dret que subsisteix, una vegada el creditor ha posat a disposició del deutor el principal acordat, és el dret de crèdit que exerceix la part creditora
Així, amb la consumació de la transmissió del dret de crèdit, el cedent passa a ser aliè a la relació contractual originària, ja que, com s’apunta, l’únic nexe d’unió existent entre el cedent i el deutor és el dret de crèdit que s’ha transmès (ROJ: SAP M 14165/2023).
En aquests casos, la cessió del dret de crèdit suposa la transmissió íntegra del negoci jurídic, atès que el creditor (cedent) extingeix qualsevol relació contractual amb el deutor, subrogant-se el cessionari en la posició del cedent (ROJ: SAP PO 1816/2023).
II.- D’altra banda, s’ha de recordar que l’article 31 de la Llei de Contracte de Crèdit al consum estipula que “Quan els drets del prestadora en virtut d’un contracte de crèdit o el propi contracte siguin cedits a un tercer el consumidor tindrà dret a oposar contra el tercer les mateixes excepcions i defenses que li haguessin correspost contra el creditor originari, inclosa la compensació” (sic).
Per tant, el cessionari del dret de crèdit consum té legitimació passiva ex lege per a la defensa de la validesa del contracte de crèdit al consum originari del dret de crèdit transmès. És per això per la qual cosa, si la relació jurídic-processal es troba ben constituïda per qüestionar la validesa d’un contracte per via d’excepció o oposició, també es troba correctament constituïda per exercitar-la via acció (ROJ: SAP M 11496/2023 i SAP O 1725/2023).
III.- Així mateix, no hem d’oblidar que l a causa petendi del procés judicial afecta directament al cessionari, en tant quant per a la subsistència de la cessió del dret de crèdit ha de conservar-se el contracte de finançament precedent pel qual dimana el dret objecte de transmissió.
IV.- Finalment, hem de tenir present que la relació contractual entre el cessionari i el cedent sobre la transmissió del dret de crèdit queda fora de perill, ja que el cessionari pot exercitar quantes accions li faculti l’ordenament jurídic davant el cedent, com les accions de repetició, tornada i/o evicció.
En suma, el cessionari d’un dret de crèdit té legitimació per suportar la defensa de la validesa del contracte de finançament, pel qual va emanar el dret de crèdit que li va ser transmès pel cedent, (i) en aquells contractes de crèdit al consum i (ii) en aquells contractes que en el moment de la transmissió del dret de crèdit únicament subsisteix el dret de crèdit objecte de la transmissió.
