L’obligació de conservar i lliurar la documentació contractual per part de les entitats financeres als clients és una qüestió que ha estat àmpliament analitzada pels nostres Tribunals per tal d’aclarir i concretar l’existència de tal obligació i les seves especificitats, sent de destacar la sentència del Tribunal Suprem núm. 547/2021 de 19 de juliol de 2021, que declara l’obligació i deure per part de les entitats bancàries d’aportar la documentació contractual, analitzant, també, el termini prescriptiu d’aquesta obligació i, per això, dins el qual és exigible la mateixa pel client bancari.
La indicada Sentència de l’Alt Tribunal, part de la base que el lliurament de la documentació contractual és exigible, amb fonament en els arts. 1096 i 1258 del CC, i amb la finalitat de “permetre que el client pugui comprovar que s’ha plasmat de manera correcta l’acordat, tingui constància del contractat i pugui comprovar durant l’execució del contracte si s’està complint adequadament”.
Com a conseqüència de l’anterior, l’obligació per part de les entitats bancàries de conservar i lliurar els documents contractuals bancaris suposa una eina clau per assegurar que el client pugui obtenir la documentació essencial i necessària sobre el producte financer que tingui contractat sense que el transcurs del temps per exercitar aquesta acció hagi de considerar-se retard deslleial.
Malgrat que és innegable l’obligació de conservar i lliurar els documents contractuals, les entitats bancàries ocasionalment no faciliten la indicada documentació, forçant al client a recórrer contra a l’auxili judicial. Recents resolucions judicials[1] estableixen que, encara que eventualment pugui sostenir-se que és factible sol·licitar aquesta documentació a través de les denominades diligències preliminars, no existeix una obligació de restringir-se exclusivament a aquestes, sent el procés ordinari el mitjà adequat per exercir aquest tipus d’accions segons el que ha estipulat en l’article 249-2 de la LEC.
Una vegada exposada l’existència de l’“obligació legal” per part de les entitats bancàries i el procediment adequat per executar i fer efectiva aquesta obligació, són objecte d’anàlisi les següents qüestions que giren al voltant de (i) el termini de prescripció relatiu a l’obligació de lliurar la documentació contractual; i (ii) el moment en el qual ha de lliurar-se la mateixa. Amb aquest propòsit, la sentència del Tribunal Suprem, abans esmentada, articula la seva posició en relació amb les indicades qüestions de tal manera que:
- Es parteix de la disjuntiva de prendre en consideració per a la prescripció de l’acció a què es fa referència el terme que s’estableix per a les accions personals de l’article 1964 del CC, això és, 5 anys (10 en el CCCat) o bé, si ha d’estar-se al termini de 6 anys, ex article 30-1 del CCom, que exigeix a les entitats amb la finalitat de conservar la documentació mercantil i comptable del negoci.
Encara que existeix un conjunt normatiu relatiu a l’obligació de conservar els documents, amb caràcter general, en el marc de les obligacions professionals dels comerciants i empresaris, s’estarà al que estableix l’article 30-1 del CCom el qual estableix com a termini el de 6 anys “a partir de l’últim assentament realitzat en els llibres, excepte el que s’estableixi per disposicions generals o especials” o el que és el mateix, a conservar la documentació durant, almenys, els 6 anys posteriors a la finalització de la relació contractual.
En congruència amb el que s’exposa en el fonament jurídic sisè de la citada resolució, resultaria ardu sustentar l’obligació legal de fer entrega de la documentació una vegada hagi transcorregut el termini legal per conservar-la atès que ja no es disposaria d’ella.
- La sentència declara que, encara que no estigui establert per la normativa el moment en el qual ha de fer-se entrega del contracte, si no es fa en el moment de la celebració del mateix, aquest podrà ser exigible de manera immediata.
Partint del fet que l’entitat financera té l’obligació de conservar la documentació contractual per un termini de 6 anys no ho és menys que, transcorregut aquest termini, l’entitat no pot escudar-se en què ja no té l’obligació de conservar la mateixa a l’efecte d’una reclamació posterior atès que, sense perjudici dels terminis al·legats per la citada resolució, la sala rebutja que el termini marcat per l’art 30-1 CCom’ rellevi a l’entitat de la càrrega de la prova en cas que s’exerciti un procediment ulterior.
En síntesi, l’Alt tribunal ha determinat (i) l’obligació legal de conservar la documentació contractual per part de les entitats financeres i (ii) el termini que té el client per exigir-la, sense perjudici que sobre la primera pesi la càrrega de la prova, amb independència que el termini referit hagi transcorregut.
[1] CENDOJ (Ref. Roj: SAP A 3040/2022; Ref. Roj: SAP M 4736/2023; Ref. Roj: SAP M 6869/2022; Ref. Roj: SAP M 1 4397/2022; Ref. Roj: SAP T 1312/2022).
