Revisió de sentències després de l’entrada en vigor de la LO 10/2022.
Després de l’entrada en vigor de la LO 10/2022 per la qual-entre altres moltes qüestions – es rebaixen els mínims punitius per a determinats tipus delictius, sorgeix el dubte de si escau o no la rebaixa automàtica d’aquelles penes mínimes imposades per sentència ferma sota l’empara de la legislació derogada.
Davant l’evident enrenou mediàtic generat pel dictat de les primeres resolucions per les quals s’acorda rebaixar les penes imposades per la comissió de delictes contra la llibertat i indemnitat sexual, llecs i no tan llecs en dret es formulen la següent pregunta: procedeix la revisió automàtica de sentències condemnatòries ferms en què es va imposar la pena mínima? La resposta no és pacífica.
El primer i essencial aspecte que qualsevol jurista ha de tenir present en abordar la qüestió és el principi de retroactivitat de la norma penal que afavoreixi al reu, principi derivat de la concepció que resulta injust seguir penant amb les normes d’ahir una cosa que avui el Legislador ha considerat que mereix una pena menys severa. Ara bé, què és una llei penal que afavoreixi al reu? La pregunta no és intranscendent.
A diferència del que passa amb la LO 10/2022, en anteriors reformes del Codi penal -i fins i tot en la pròpia LO 10/1995- el Legislador va fixar expressament que és el que havia d’entendre’s per disposició més favorable al reu, plasmant que en relació amb les penes privatives de llibertat no es considerarà més favorable la nova norma quan la durada de la pena imposada en sentència dictada a l’empara de l’anterior redacció sigui susceptible de ser imposada amb la nova norma (per exemple, DDTT 2a LO 5/2010 i LO 1/2015), eliminant-se ex lege qualsevol possibilitat d’arbitri judicial per valorar la procedència de la revisió. Amb fonament en aquestes Disposicions Transitòries, el Tribunal Suprem -no sense excepcions- considera que no pot procedir-se a la revisió de sentències en què s’hagués impost la pena mínima quan aquella es trobi dins el nou marc punitiu, per molt que la nova redacció del tipus hagués rebaixat aquesta pena mínima i l’antiga pena mínima passés a ser la nova pena màxima (STS, 2a, 290/2013, de 16 d’abril).
Davant l’absència de DT equivalent en la LO 10/2022, suposa això donar via lliure a la reducció automàtica de les penes? No ha de perdre’s de vista que la referida reforma del Codi penal no suposa únicament i exclusivament una modificació dels marcs penològics, sinó que també s’han refós dos delictes en un només, sent que -ara- el tipus descriu un elenc de conductes més amplies que en l’anterior redacció, per la qual cosa no semblaria lògic que d’una manera mecànica o automàtic les conductes més greus que s’haguessin penat amb la pena mínima segons l’anterior redacció ara poguessin beneficiar-se dels nous límits mínims, previstos per a conductes diferents que serien mereixedores d’un menor retret. No obstant, una cosa és la lògica del Legislador i una altra la dicció literal del tipus.
La resposta a la qüestió plantejada pot intentar deduir-se d’un corrent jurisprudencial minoritari de la pròpia Sala Segona: Sense perjudici de la literalitat de les Disposicions Transitòries que limiten la retroactivitat (ara, absents), coexisteixen altres elements valoratius a prendre en consideració que podrien arribar a justificar la revisió: El principi de proporcionalitat.
Segons la interpretació del citat principi efectuat pel Tribunal Suprem, per decidir sobre la revisió ha de tenir-se en compte no la penalitat en paràmetres estrictament abstractes -si la pena imposada és possible amb el nou marc penològic-, sinó la pena que resulti imposable en el cas concret (pena procedent) tenint en compte el criteri individualizador plasmat per l’òrgan enjudiciador en la sentència (STS 884/2011, de 22 de juliol). Així, la comparació penològica no ha d’efectuar-se atenent únicament i exclusivament al marc normatiu derogat i vigent, sinó prenent també en consideració els “elements fàctics concurrents en el relat històric de la sentència de la qual revisió es pretén” (STS 346/2016, de 21 d’abril).
Amb això es pretén evitar els efectes perversos de greuges comparatius entre diversos partícips del delicte un tracte discriminatori en relació amb penats la sentència de la qual no fora encara ferm com a conseqüència d’una tramitació més lenta o una infracció del principi de proporcionalitat stricto sensu quan “els criteris o principis sobre la imposició de la mateixa resultin alterats o desajustats d’acord amb la nova legalitat” (STS 346/2016, de 21 d’abril). En relació amb aquesta última perspectiva, la Sala Segona ha fixat que aquella queda limitada “a casos extrems en què manifestament es produeixi una intolerable distorsió del principi de proporcionalitat” (STS, 633/2012, de 19 de juliol).
Tenint en compte el principi de proporcionalitat podria decidir-se individualment i segons les circumstàncies del cas si escau o no la revisió de sentència.
Esbossada quin podria ser la resposta que doni ara el Tribunal Suprem a la qüestió plantejada, no pot obviar-se quin va ser l’opció encunyada per la Sala Segona en entrar a decidir sobre la revisió de sentències amb l’entrada en vigor de l’actual Codi Penal, que va modificar les penes a imposar pel delicte de violació, passant l’antiga pena mínima a ser la nova pena màxima. Sense perjudici que la LO 10/1995 contenia una Disposició Transitòria gairebé idèntica a les ja referides, la Sala Segona va decidir que -malgrat ser possible la imposició de la pena efectivament imposada segons la nova legislació- havia de mantenir-se la mateixa proporcionalitat penològica: si s’havia impost la pena mínima, aquella havia de rebaixar-se als nous mínims. (STS 1658/2000, de 23 d’octubre o 1197/2000, de 28 de juny).
Haurà de ser ara la Sala Segona qui es decanti per una de les dues solucions possibles: Proporcionalitat automàtica o proporcionalitat al cas concret?
