Aspectes positius i negatius de la conformitat com a instrument de resolució de procediments penals.
El sistema de conformitats, impulsat pel legislador des de fa anys, és un instrument eficaç per la resolució de molts procediments, però també comporta pràctiques que desvirtuen part dels seus efectes positius.
La pràctica habitual dels advocats i les advocades penalistes comporta, en algunes ocasions, l’obligació de valorar un escenari de pacte amb l’acusació, ja que la teòrica possibilitat de realitzar una conformitat negociada (normalment amb el Ministeri Fiscal) sempre existeix i resulta obligat informar el o la clienta dels avantatges i els inconvenients. Aquest possible escenari serà aconsellable o es descartarà totalment depenent dels fets que són objecte del procediment (i de si el client hi té relació), dels termes en què es formuli l’acusació o, fins i tot, de la personalitat i capacitat de resistència emocional de qui es veu sotmès al procediment; essent aquest un element especialment determinant.
La institució de la conformitat en el procediment penal és un instrument que legislador va introduir i que s’ha anat reforçant amb el temps; inicialment amb la Llei Orgànica 7/1988, de 28 de desembre, que va introduir el procediment abreujat i seguidament amb la Llei 38/2002, de 24 d’octubre, que va introduir la conformitat “premiada” en el Jutjat de Guàrdia. L’actual Projecte de Llei d’eficiència processal, que es troba en tramitació, regula especialment les conformitats i les possibilita sense limitació per la pena, introduint tota mena de previsions per dibuixar un sistema processal en el qual la possibilitat de conformitat dels acusats sigui un element central (per exemple, en l’audiència preliminar al judici oral que s’introdueix en el nou art. 785 LECrim).
També els òrgans jurisdiccionals han anat desenvolupant a través de la jurisprudència aspectes d’aquest àmbit, com l’acceptació de les polèmiques conformitats parcials. Així, les recents sentències del Tribunal Suprem (entre d’altres, STS 793/2021 de 10 d’octubre) no només han acceptat i validat les conformitats parcials, sinó que estableixen uns requisits jurisprudencials que clarament possibiliten aquesta pràctica (per exemple, s’ha declarat que no vulnera el principi d’igualtat que en una mateixa situació s’imposin penes més elevades als no conformats que els acusats conformats; ni tampoc vulnera el dret de defensa que els acusats conformats únicament declarin a les acusacions i es neguin a declarar a les defenses dels acusats no conformats).
La promoció del legislador en favor de les conformitats, introduint així un principi dispositiu respecte el procediment més propi d’altres jurisdiccions, té com a finalitat principal l’economització dels mitjans de l’administració de justícia reduint la càrrega per la tramitació d’un gran nombre de procediments judicials.
De la mateixa manera, el sistema de conformitats, i en especial els instruments legals establerts (arts. 779.5è i 801 LECrim), ha esdevingut un instrument molt eficaç en el tractament processal de determinats delictes, especialment els d’estructura més senzilla basats en fets fàcilment acreditables. També és destacable que les reduccions de la pena a vegades també són útils per evitar ingressos a presó totalment indesitjables i adaptar al principi de proporcionalitat els marcs legals de les penes, molts d’ells productes d’una política punitiva que va en augment.
Ara bé, l’aplicació d’aquestes mesures que fomenten les conformitats també han comportat pràctiques que desvirtuen els efectes positius d’aquestes. La possibilitat d’una solució negociada del procediment implica que les parts, en aquest cas les acusacions, busquin una posició de “força” a través de peticions de pena exagerades o, en la majoria de casos, que esgoten totes les possibilitats del marc legal per sol·licitar la major pena possible (a vegades, conscients de la improcedència de les seves pretensions). Aquesta pràctica, acceptada amb “normalitat” pels intervinents en el procediment, comporta una càrrega emocional i una pressió psicològica cap a la persona acusada, provocada per l’amenaça penològica, que de vegades resulta tan insuportable que pot implicar l’acceptació de fets no comesos i l’assumpció de penes que no correspondrien.
Recentment, assumíem la defensa d’un funcionari en un procediment per delictes de malversació i prevaricació. Després de set anys de procediment, la resta de coacusats, esgotats psicològicament, decideixen acordar amb el Ministeri Fiscal una sentència de conformitat i evitar així un hipotètic risc d’ingrés a presó. El nostre representat es va negar a acceptar una sentència condemnatòria, convençut que els fets no constituïen cap delicte, i va decidir exercir la seva defensa provocant que el Ministeri Fiscal replanteges l’acusació i la retirés únicament respecte a ell. El resultat va ser una sentència condemnatòria que de manera indiscutida declara com a delictiva una actuació de l’administració pública que era plenament ajustada a dret.
Un bon exemple de les situacions pernicioses que poden generar les conformitats, i en especial les parcials, la trobem en la sentència que resol el procediment contra els controladors aeris pels fets succeïts el desembre de 2010 durant un conflicte laboral (St. 213/2022, de 30 de març, de la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Madrid). En el judici en primera instància, 119 dels 133 acusats van arribar a un acord de conformitat amb el Ministeri Fiscal, van reconèixer els fets i el Jutjat Penal va condemnar a la totalitat dels acusats basant-se en aquest reconeixement. La minoria no conformada va recórrer la Sentència i l’Audiència Provincial va estimar el recurs, dictant una sentència absolutòria per la totalitat dels condemnats en primera instància (també pels que havien reconegut els fets) en considerar que els fets no constituïen delicte.
Així doncs, sembla un fet incontestable que les mesures adoptades pel legislador i la pràctica judicial promocionen el dictat de sentències en conformitat tot i que, de vegades, això ens pugui allunyar de la veritat i la justícia material.
