El Tribunal europeu ha declarat en sentència del passat 28 de juny que l’article 32 (apartats 3 a 6), l’article 34 (apartat 1, paràgraf segon) ambdós de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de Règim Jurídic del Sector Públic, així com també, l’article 67 (apartat 1, paràgraf tercer) de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques, vulneren el dret europeu.
En la sentència es resol l’assumpte C 278/20 en relació amb el procediment instat per la Comissió per infracció del dret de la Unió per part del legislador espanyol pel que fa als requisits exigits per instar el procediment de responsabilitat patrimonial de les Administracions públiques en els supòsits en què els danys causats als particulars provinguin de l’aplicació de normes contràries al dret de la UE.
La sentència reconeix que incumbeix l’Estat, en el marc del Dret nacional en matèria de responsabilitat, reparar les conseqüències dels perjudicis causats als particulars. Ara bé, els requisits establerts per les legislacions nacionals en matèria d’indemnització de danys no poden ser menys favorables que els que s’apliquin a reclamacions semblants de naturalesa interna (principi d’equivalència) i no poden articular-se de manera que facin en la pràctica impossible o excessivament difícil obtenir la indemnització (principi d’efectivitat). En aquest cas el Tribunal considera infringit el principi d’efectivitat, en qualificar de “traves” els requisits que el legislador estatal va incorporar a les Lleis 39 i 40/2015. Altrament, el TJUE no considera infringit en aquest cas el principi d’equivalència.
Recordem que aquests requisits, ara qüestionats, que haurien de concórrer per fer néixer el dret a la indemnització consistien en primer lloc a què existís de forma prèvia una sentència del TJUE que hagi declarat el caràcter contrari al dret de la UE de la norma aplicada que va causar els danys. En segon lloc, que el perjudicat hagués obtingut, en qualsevol instància, una sentència ferma desestimatòria d’un recurs contra l’actuació administrativa que va ocasionar el dany. En tercer lloc, el termini de prescripció de l’acció es fixava en un any des de la publicació en el DOUE de la sentència del TJUE que declarés el caràcter contrari al Dret de la Unió de la norma amb rang de llei aplicada, i finalment es limita l’abast dels danys indemnitzables als produïts durant els cinc anys anteriors a la data de la publicació, llevat que la sentència disposi una altra cosa. És a dir, una sèrie de requisits que feien pràcticament inaccessible l’acció de responsabilitat patrimonial en aquests casos. Doncs bé, el tribunal considera que;
- “la reparació del dany causat per un Estat membre, fins i tot pel legislador nacional, com a conseqüència d’una infracció del Dret de la Unió no pot estar subordinada, en qualsevol cas, sense vulnerar el principi d’efectivitat, al requisit que el Tribunal de Justícia hagi dictat amb caràcter previ una sentència que declari l’incompliment del Dret de la Unió per part de l’Estat membre que es tracti o de què resulti la incompatibilitat amb el Dret de la Unió de l’acte o omissió que hagi originat el dany.”
- “en canvi, seria contrari al principi d’efectivitat obligar als perjudicats a exercitar sistemàticament totes les accions que disposin encara que això els ocasioni dificultats excessives o no pugui exigir-se’ls raonablement que les exercitin” i…” quan el dany deriva d’un acte o omissió del legislador contraris al Dret de la Unió, sense que existeixi una actuació administrativa que el particular pugui impugnar, el requisit que el particular hagi obtingut una sentència ferma en un recurs contra l’actuació administrativa fa impossible obtenir una indemnització, ja que el particular perjudicat no pot interposar un recurs davant un òrgan jurisdiccional”
- “la reparació del dany causat com a conseqüència d’una infracció del Dret de la Unió no pot estar subordinada al requisit que existeixi aquesta sentència, el TJUE declara que la publicació d’una sentència d’aquesta naturalesa en el DOUE no pot constituir l’únic punt de partida possible del termini de prescripció de l’acció que té per objecte exigir la responsabilitat del legislador nacional per les infraccions del Dret de la Unió que li siguin imputables.
- La sentència també rebutja el requisit que només resulten indemnitzables els danys ocasionats durant els cinc anys anteriors a la data de publicació de la sentència del TJUE que declari l’incompliment del Dret de la UE o bé declari la incompatibilitat amb el Dret de la UE de l’acte o omissió que hagi originat aquests danys. Aquest requisit diu el TJUE “posa traves a què els particulars perjudicats puguin, en tots els casos, obtenir una reparació adequada del seu perjudici”.
Tot l’anterior, no qüestiona ni afecta als requisits substantius exigibles en aquests supòsits i que venen determinats en la jurisprudència del TJUE i en la pròpia la Llei 40/2015, és a dir: a) la norma infringida del Dret de la Unió ha de tenir per objecte conferir drets als particulars; b) la infracció d’aquesta norma ha d’estar suficientment caracteritzada, i c) ha d’existir una relació de causalitat directa entre tal infracció i el perjudici sofert pels particulars.
