Recentment s’ha dictat la sentència de la secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona número 102/2023 de 24 de febrer (pendent de publicar en el CENDOJ) que estima un recurs d’apel·lació interposat contra la sentència de primera instància que va declarar l’anul·labilitat per vici en el consentiment de l’ampliació de valors de l’any 2016 i l’existència de vici en el consentiment per manca d’informació del fullet informatiu i que va afectar a la presa de decisió de les accions preexistents.
Aquesta resolució reitera la de la secció 11a de 6 d’octubre de 2022 (ROJ: SAP B 10781/2022) i que resumeix la Sentència de la Sala Tercera del TJUE de 5 de maig de 2022, on es fa una interpretació de l’article 34, apartat 1, lletra a) en relació amb els de l’article 53, apartats 1 i 3, i amb les de l’article 60, apartat 2, paràgraf primer, lletres b) i c de la Directiva 2014/59/UE de 15 de maig.
Per començar ens recorden que, de conformitat amb la Directiva 2014/59 s’estableix el principi que en primer lloc els accionistes i, en segon lloc, els creditors, d’una entitat de crèdit o una empresa de serveis d’inversió objecte d’un procediment de resolució qui hauran de suportar prioritàriament les pèrdues sofertes com a conseqüència de l’aplicació d’aquest procediment.
Això posiciona al nostre consumidor/petit estalviador en la mateixa posició que un accionista, de manera que davant una reducció de capital o la conversió o la cancel·lació permeses per una recapitalització interna de la citada entitat serà vinculant de manera immediata, per la qual cosa, quan una autoritat redueixi a zero el principal o l’import pendent d’un passiu, qualsevol obligació o reclamació no vençuda en el moment de la resolució es considerarà alliberada a tots els efectes, i, amb això, el nostre consumidor/inversor mancarà de legitimació per interposar qualsevol tipus de reclamació tant a l’entitat de crèdit o empresa de serveis d’inversió objecte de la mesura de resolució o cap a l’entitat que la succeeixi com a conseqüència d’una eventual liquidació posterior.
Però aquest tipus de mesures únicament serien vàlides sempre que ens trobem davant un instrument de resolució que hagi de solucionar una situació de màxima urgència per a entitats de crèdit i empreses de serveis d’inversió inviables o amb probabilitat de ser-ho i només quan sigui necessari per assolir l’objectiu de l’estabilitat financera amb la intenció de l’interès general.
Per tant, i en opinió de qui subscriu, el primer interrogant que hauríem de plantejar-nos és si en certa manera quedaria desestabilitzat el sistema financer davant un procediment d’insolvència d’una entitat de crèdit, o dit d’una altra manera, si la declaració d’inviabilitat de la citada entitat tenia la suficient entitat com per a provocar tal conseqüència. Si fos d’aquesta manera, hauríem de virar la nostra visió davant una suposada acció penal per falsedat en document o, fins i tot, valorar la possibilitat de la constitució de l’element tipus de l’estafa.
En una altra ordre de coses, si tal resolució provoqués un impacte nul en el mercat financer ja que la situació d’insolvència era preexistent a l’emissió del fullet, l’interès general, ja no és el risc d’aquest sistema, sinó la publicitat de la informació veraç que s’introdueix en el mercat financer per generar confiança en l’inversor i en la pròpia estabilitat del sistema financer i és aquí, on, al meu entendre, patina la resolució del TJUE que ve a respondre una sèrie de preguntes que ja condicionaven la pròpia resposta.
