En aquells casos previstos en la LA en què sigui necessària la intervenció d’un tribunal del poder judicial espanyol en ocasió de la tramitació d’un procediment arbitral (vid. art. 8) sembla clar que ha d’aplicar-se la normativa processal espanyola. Ara bé, en alguns casos, tenint en compte la flexibilitat que caracteritza l’arbitratge i especialment els trets propis de l’arbitratge internacional, és oportú preguntar-se què significa que hagin de seguir-se les normes processals espanyoles i quines possibilitats hi ha de modular una aplicació rígida de les mateixes en interès del procediment arbitral.
Per raons d’espai ens limitem a analitzar aquí breument aquesta qüestió en relació amb l’assistència per a la pràctica de proves. A tenor de l’art. 33 LA:
“1. Els àrbitres o qualsevol de les parts amb la seva aprovació podran sol·licitar del tribunal competent assistència per a la pràctica de proves, de conformitat amb les normes que li siguin aplicables sobre mitjans de prova. Aquesta assistència podrà consistir en la pràctica de la prova davant el tribunal competent o en l’adopció per aquest de les concretes mesures necessàries perquè la prova pugui ser practicada davant els àrbitres.
2. Si així se li sol·licités, el Tribunal practicarà la prova sota la seva exclusiva direcció. En un altre cas, el Tribunal es limitarà a acordar les mesures pertinents”.
Posem per cas un arbitratge internacional amb seu a Barcelona, presidit per un panell d’àrbitres anglosaxons i en què s’aplica Dret anglès al fons de l’assumpte. En aquesta mena d’hipòtesi, pot l’òrgan jurisdiccional, a instàncies dels àrbitres anglosaxons, practicar un mitjà de prova o acordar mesures relacionades amb aquesta pràctica que es desviïn del que es preveu per als mitjans de prova regulades específicament en la LEC (articles 300 a 384) o bé ha de seguir sempre rigorosament aquests preceptes normatius?
Ens inclinem per la primera de les opcions, l’ admissibilitat de les quals tractem de fonamentar en les següents raons:
1er. El citat l’article 33.1 LA ve a establir, amb redacció millorable, que l’òrgan jurisdiccional assistent ha d’actuar “de conformitat amb les normes que li siguin aplicables sobre mitjans de prova ”. Però quins són aquestes normes? Estableix la pròpia LEC o alguna altra Llei espanyola realment una regulació específica per a l’auxili a l’arbitratge en matèria de prova? En rigor, la resposta és negativa, encara que en la LEC existeixen normes processals generals en matèria de prova que poden utilitzar-se sense problema per guiar aquestes actuacions; i, en qualsevol cas, sempre resultaran d’aplicació – com a fonament i també com límit– les garanties processals de l’article 24 de la CE.
En suport de l’aplicació de les normes processals contingudes en la LEC, cal destacar el joc combinat del principi de legalitat processal i l’ampli abast de la funció supletòria d’aquest corpus normatiu. No en va en el seu Títol Preliminar (article 1) s’assenyala que “En els processos civils, els tribunals i qui davant seu acudeixin i intervinguin hauran d’actuar conforme al que disposa aquesta Llei”. I encara que l’arbitratge no és exactament un “procés civil” seguit davant la judicatura –l’ha definit el TC com un equivalent jurisdiccional amb trets parcialment diferents-, ha d’atribuir-se a la LEC el caràcter de norma supletòria en aquest àmbit, si més no sigui per analogia amb els supòsits en relació amb els quals es reconeix tal funció suplementària (vid. article 4).
Confirmada en aquests termes l’aplicabilitat de la LEC, ha de destacar-se que aquesta norma ofereix intersticis per sol·licitar i obtenir de l’òrgan jurisdiccional auxiliador una actuació que no se subjecti rígidament al modus operandi previst per als mitjans de prova específicament regulats i empleats habitualment en el procés civil seguit davant la jurisdicció. En aquest sentit, cal observar que, al costat dels mitjans clàssics (interrogatori, testifical, pericial, etc.), en qualsevol litigi civil la prova pot practicar-se seguint altres tràmits o fórmules. Així, l’article 299.3 LEC prevé: “Quan per qualsevol altre mitjà no expressament previst en els apartats anteriors d’aquest article pogués obtenir-se certesa sobre fets rellevants, el tribunal, a instància de part, l’admetrà com a prova, adoptant les mesures que en cada cas resultin necessàries”.
Els mitjans de prova regulats detalladament en la LEC no constitueixen una llista tancada i, per tant, conforme a la pròpia LEC, no hauria d’existir impediment a sol·licitar fundadament d’un jutge, en el context d’un procediment arbitral, la pràctica d’un mitjà de prova o l’adopció de mesures relacionades amb un mitjà de prova que es desviïn de la regulació específica continguda en aquesta, sense superar en cap cas els límits constitucionals.
2a Per a un tipus d’actuació que, com he assenyalat, no té prevista una normativa processal específica, el paràmetre fonamental a seguir pels nostres jutges i tribunals jurisdiccionals ha de ser la CE, i en particular el règim de garanties processals del seu article 24, aplicades de conformitat amb la molt notable jurisprudència desenvolupada pel TC.
Doncs bé, en la nostra opinió, la lectura maximitzadora del dret a la prova i del dret de defensa que ha seguit el TC permet avalar una actuació probatòria acordada per un jutge en suport d’un arbitratge que es desviï dels tràmits previstos en la LEC per als mitjans de prova regulades específicament en la mateixa, sempre que respecti els propis límits constitucionals.
3a Finalment, en interès de l’arbitratge resulta convenient que la resposta de la judicatura espanyola sigui flexible i admeti fórmules de cooperació que afavoreixin el satisfactori desenvolupament del procés arbitral de conforme als criteris del propi tribunal arbitral. Es tracta d’una postura de coherència: si l’Ordenament jurídic espanyol reconeix plenament l’arbitratge ha de fer-ho amb totes les seves conseqüències. I, en particular, si Espanya s’inscriu en el món del comerç internacional, és lògic i desitjable que les seves institucions potenciïn el bon funcionament de l’arbitratge com a mètode de resolució de disputes connatural a aquest.
