Des de la primera sentència del nostre més alt Tribunal de 15 de novembre de 2015 sobre crèdit Revolving -provocant una autentica allau de reclamacions – fins a l’actualitat, cosa que lamentablement ha caracteritzat aquest tipus d’accions ha estat la inseguretat jurídica motivada per l’arbitrària aplicació de la Llei de la usura per part dels nostres tribunals.
El propi Tribunal Suprem ha anat perfilant la seva pròpia doctrina, tenint en compte la realitat dels fets enjudiciats i, especialment, a les variables que es deuen utilitzar per poder determinar quan el tipus d’interès aplicable és “notablement superior” al normal. Sense que fins a la data hagués establert un percentatge determinat o almenys una forquilla que assegurés o desaconsellés l’acció.
Aquesta sentència del ple, finalment, ha establert uns requisits concrets i objectius que ens permeten la valoració d’un determinat contracte i així poder donar una correcta informació al client sobre el possible exercici dels seus drets, amb una considerable minoració de riscos en el supòsit en què es recomani la interposició de la demanda, sempre que l’entitat creditícia no s’avingui a un acord extrajudicial previ.
EL control d’una targeta revolving tenint en compte els requisits jurisprudencialment establerts:
Limitació. Àmbit d’aplicació de la sentència:
Aquesta sentència fa referència a aquells supòsits en què valorem targeta de crèdit revolving, contractes en què l’interès mitjà és superior al 15%.
La valoració de la usura:
La comparativa es farà sempre amb els tipus aplicats en el moment de la contractació.
Els tipus a què es fa referència per fer una comparació entre el tipus d’interès normal amb què s’ha aplicat al nostre client es troben als quadres publicats pel Banc d’Espanya des de 2010. Concretament el Quadre 19.4 Total entitats de crèdit i establiments financers de crèdit. “Préstecs i crèdits a llars i ISFLSH” en la seva columna específica per a les targetes de crèdit i targetes revolving. Per a contractes anteriors, per bé que podem acudir a uns altres escenaris, el Suprem considera que de forma orientativa hauríem de tenir en compte el tipus mitjà del 19,32% aplicable el 2010.
Es valorarà la TAE de l’operació. Per bé que les publicacions del Banc d’Espanya refereixen el TEDR, el cert és que el propi Tribunal Suprem considera que la diferència entre TEDR i TAE oscil·la entre 0,2 i 0,3%, que hauríem d’aplicar sobre la TAE per obtenir el TEDR i ajustar-nos al màxim als valors de comparació, encara que resulti innecessari per ser poc determinant.
Obtinguts aquestes dades, si el tipus que s’ha aplicat al contracte de targeta revolving supera en 6 punts el tipus mitjà en el moment de la subscripció, el contracte és usurari.
Efectes de la Sentència:
El disposar d’unes dades concretes que defineixen de forma irrevocable quan un contracte pot ser declarat usurer, hauria de comportar la dràstica reducció de la litigiositat. Per fer-ho, és evident la necessitat que les entitats optin per arribar a acords amb els seus clients, evitant que el consumidor hagi d’acudir a la via judicial per al reconeixement dels seus drets.
Exposat l’anterior, per aconseguir una eficaç reducció de la litigiositat, i en aplicació dels principis d’efectivitat i dissuasius de la unió europea en la protecció de consumidors i usuaris, entenem que en els supòsits que objectivament es puguin considerar usurers els contractes i aquests es trobin inclosos en la forquilla establerta per la doctrina jurisprudencial, la ignorància, l’oposició sense fonament als requeriments previs o, fins i tot, l’oposició de l’entitat en seu judicial, haurà de comportar la condemna a costes a l’entitat, valorant fins i tot la seva qualificació de temerària.
