Morir-se quan s’està immers en un procés penal té una conseqüència segura i diverses conseqüències possibles, segons el moment processal del decés.
La conseqüència segura és que, per a l’investigat mort, l’acció penal s’extingeix, de conformitat amb l’article 115 de la Llei d’enjudiciament Criminal (LECrim) i la seva responsabilitat penal també, segons l’article 130.1.1 del Codi penal (CP). Si la defunció té lloc durant la fase d’instrucció, a la persona investigada no se la podrà absoldre ni condemnar i haurà de decretar-se l’arxivament de la causa (Article 637.3 de la LECrim) excepte si aquesta estigués oberta per a més investigats, en aquest cas el procés seguiria contra ells.
Una altra possibilitat és que la defunció tingui lloc quan l’investigat ja ha estat formalment acusat i s’ha obert Judici Oral contra ell. En aquest supòsit, haurà de dictar-se una sentència absolutòria, en la qual no es faci referència als fets exposats en els escrits d’acusació, sinó que l’únic motiu de l’absolució serà l’extinció de la responsabilitat penal, sobre la base dels ja citats articles 115 de la LECrim i 130.1.1 del CP. Això mateix hauria d’ocórrer si el reu morís després de celebrat el Judici Oral però abans que s’hagués dictada sentència.
La mort també pot passar quan ja s’ha celebrat Judici Oral, i el reu ha estat absolt, però alguna acusació ha interposat recurs contra la sentència absolutòria. En aquest cas, el Tribunal Suprem ha entès (STS de 20 de febrer de 1990) no sols cal declarar extingida la responsabilitat penal sinó que, a més, és necessari que es dicti una nova sentència que confirmi l’absolució, per a salvaguardar la memòria del difunt.
Una altra circumstància possible és que el penat mori una vegada obtinguda sentència condemnatòria ferma. En aquest cas, al no cabre recurs, l’eventual responsabilitat civil derivada del delicte es transmetrà als hereus del reu, de conformitat amb l’article 116 de la LECrim.
En cas que el càlcul de la responsabilitat civil s’hagués deixat per a la fase d’execució de la sentència, els hereus del penat podrien comparèixer en el procediment per discutir el quantum de la responsabilitat civil, encara que no la seva causa, que ja seria cosa jutjada.
Finalment, una altra situació que pot donar-se és que el reu mori una vegada interposat recurs contra la sentència condemnatòria de primera instància.
En aquest supòsit, el Tribunal Suprem ha assenyalat que, per bé que la responsabilitat penal del penat quedarà extingida, per mor dels tan nomenats articles 115 de la LECrim i 130.1.1 del CP, això no significa que es declari desert el recurs, ja que els hereus del condemnat, i finat, podran personar-se en aquell “amb la finalitat de sostenir l’acció processal de la qual era titular el mort, consistent en el dret a recórrer contra en cassació la sentència condemnatòria”, tot això de conformitat amb l’article 16.1 de la Llei d’enjudiciament civil (LEC) com a cos legal supletori de la LECrim (Article 4 de la LEC).
En aquest cas, la sentència que comentem (de la Sala Penal del Tribunal Suprem, de data 4 d’octubre de 2017) està tractant un recurs que es va interposar pel reu, qui va morir després d’haver-lo interposat, però abans de la data assenyalada per a la seva deliberació i decisió.
El problema que pot suscitar-se –si es vol extrem, però possible- és que la defunció de penat tingui lloc just després de la sentència condemnatòria però dins el termini per a recórrer, sense que encara s’hagi interposat el recurs. En aquests supòsits, hauria de realitzar-se una interpretació àmplia de l’article 16.1 de la LEC, per a permetre que els causahavents del penat també heretessin el seu dret a recórrer, doncs encara que ningú posaria en dubte l’extinció de la responsabilitat penal per la defunció del reu, la responsabilitat civil (de la qual causa està en la penal) continuaria vigent.
En aquest supòsit, els hereus no només han de poder discutir el quantum indemnitzatori sinó també la raó mateixa de la indemnització, que deriva de la responsabilitat penal, segons l’article 109 del CP, extrem que quedaria vetat si ells no poguessin recórrer contra la sentència condemnatòria del causant.
En conclusió, el dret al recurs també ha de poder succeir-se, no ja només per prosseguir amb el recurs interposat pel penat mort, sinó també per interposar el recurs, en cas que el reu hagués mort dins el termini processal establert per presentar-ho i no ho hagués fet. Aquest dret a la doble instància és factible per als hereus del penat, qui han de poder optar al fet que la sentència es revisi, i no sols per la responsabilitat civil que pugui derivar-se de la mateixa sinó també per intentar restablir la memòria del difunt mitjançant un nou examen sobre la seva sentència.
