Solen ser els casos mediàtics els que posen en el punt de mira les deficiències processals que, ocorrent també en molts altres processos penals, desconeguts per al gran públic, perjudiquen igualment el dret de defensa.
Per exemple, s’ha comentat últimament la controvèrsia que va tenir lloc en la fase de qüestions prèvies del Judici Oral contra la Sra. Laura Borràs, presidenta suspesa del Parlament de Catalunya.
En aquest moment processal, la defensa de la Sra. Borràs va al·legar un “pacte ocult” entre Fiscalia i els altres dos acusats, en virtut del qual aquests acusats reconeixerien els fets a canvi d’una reducció de la pena, considerant que aquest acord podia ser contrari a les normes deontològiques de l’advocacia, per haver-se traçat – anteriorment a aquest pacte – una estratègia de defensa comú que, amb aquell, quedava desmuntada.
El fons de la qüestió, deixant a part la persona enjudiciada i les seves circumstàncies, és molt transcendent des del punt de vista processal, més enllà – insistim – de la notícia periodística.
Primer, caldria analitzar si caben les conformitats parcials, és a dir, aquelles que tenen lloc en un procés amb diversos acusats, on uns accepten els fets a canvi d’una pena més benèvola i d’altres prefereixen exercitar el seu dret de defensa durant el Judici Oral.
En aquest sentit, la Llei sembla molt clara. L’article 697 de la LECrim disposa que es dictarà sentència de conformitat “quan fossin diversos els processats en una mateixa causa (…) si tots es confessen reus del delicte o delictes que els hagin atribuït en els escrits d’acusació” i, al contrari, “si qualsevol dels processats no es confessa reu del delicte que se li hagi imputat en la qualificació (…) es procedirà conforme a l’article anterior”, això és, se celebrarà Judici Oral.
És a dir, quan hi ha diversos acusats la conformitat ha de ser unànime, de tots ells, doncs en cas contrari les declaracions d’uns (els conformats, que ja no tenen res que perdre) podrien ser inculpatòries i constituir prova de càrrec per als altres (que no es conformen i cerquen que no es desvirtuï la seva presumpció d’innocència).
Les úniques excepcions a aquesta regla seria la conformitat d’un acusat o acusats quan l’altre o d’altres estiguin declarats en rebel•lia, que s’admet, o quan no es trenqui la continència de la causa, és a dir, en el cas dels delictes processalment connexos, materialment diferents però que s’acumulen en un mateix procediment.
La conformitat, que com hem vist ha de ser unànime, ha d’acordar-se, a més, en la fase de qüestions prèvies del Judici Oral, segons els articles 688 i 787 de la LECrim. En aquest sentit, aquest últim precepte assenyala: “Abans d’iniciar-se la pràctica de la prova, la defensa, amb la conformitat de l’acusat present, podrà demanar al Jutge o Tribunal que procedeixi a dictar sentència de conformitat amb l’escrit d’acusació (…)”.
És a dir, el que constitueix una disfunció processal és que un dels acusats pacti, de manera particular amb el Fiscal, una reducció de la pena a canvi de la seva confessió, i que, una vegada celebrada la prova, el Fiscal rebaixi la pena per a aquest acusat en la fase de ratificació o modificació de les conclusions provisionals (Article 788.3 LECrim).
Aquesta pràctica processal constitueix una conformitat parcial no unànime i a més extemporània que hauria de ser no admesa pels jutges, últims garants del dret de defensa.
El fonament per rebutjar tal estratègia és que la valoració de la prova que pugui fer el jutge, sobre la declaració de l’acusat conforme, no és la mateixa si sap que l’acusat s’ha conformat abans de declarar, que si ho ha fet de forma oculta, i aquest acord es descobreix quan la Fiscal rebaixa la pena per a ell, una vegada celebrada ja la prova.
És més, la jurisprudència no és unànime a l’hora de fixar la condició que té l’acusat que declara una vegada conformat amb la pena, doncs es tractaria d’una declaració híbrida, entre la de l’acusat i la del testimoni.
En conclusió, el dret de defensa requereix que no puguin existir conformitats parcials quan s’enjudicien uns mateixos fets i, menys encara, que aquestes “conformitats” puguin tenir lloc després de practicada la prova, per mitjà d’un pacte ocult a les altres parts, cosa que vulnera no la deontologia professional, però sí l’article 24 del CE.
