Recentment, en la seva sentència de 20 de febrer de 2023, el Tribunal Suprem ha resolt un supòsit de fet relatiu a la indemnització per danys i perjudicis sol·licitada per un particular davant ORANGE ESPAGNE S.A.U per inclusió indeguda de les seves dades personals en un registre de morosos, en concepte de danys morals.
En el que concerneix als antecedents, el Jutjat de Primera Instància 6 de Badajoz va estimar íntegrament la demanda, condemnant al pagament de 20.000 euros a ORANGE ESPAGNE S.A.U en concepte d’indemnització pels danys morals.
No obstant això, la sentència de primera instància va ser recorreguda en apel·lació per la demandada i l’Audiència Provincial de Badajoz va estimar parcialment el recurs, revocant la sentència recorreguda i modificant la indemnització per danys morals en la quantitat de 3.000 euros.
La sentència de segona instància va ser recorreguda en cassació per infracció de l’article 9.3 de la Llei orgànica 1/1982 de 5 de maig i per infracció de la jurisprudència de la Sala Primera del Tribunal Suprem, donant lloc a la sentència 267/2023 objecte d’aquest article.
En aquesta sentència, el Tribunal Suprem estima el motiu esgrimit per la recurrent i recorda que l’article 9.3 de la Llei orgànica 1/1982 de 5 de maig conté una presumpció iuris et de iure d’existència de perjudici indemnitzable en cas d’intromissió il·legítima al dret a l’honor.
Aquesta intromissió il·legítima al dret a l’honor queda constatada per l’incompliment dels requisits legals exigits per normativa en matèria de protecció de dades personals, havent-se d’indemnitzar, en tals supòsits, tant des d’un punt de vista intern (afectació a la dignitat) com des d’un punt de vista extern (consideració de les altres persones).
Com pot apreciar-se, malgrat la presumpció iuris et de iure del perjudici moral, la fixació del quantum indemnitzatori ha de ser ponderat en cada cas concret, tenint en compte les circumstàncies de la il·legitimitat de la inclusió.
Malgrat que la càrrega probatòria del dany moral per part de la reclamant entranya una prova gairebé diabòlica dels perjudicis soferts, en paraules del Tribunal Suprem, “que la valoració del dany moral no pugui obtenir-se d’una prova objectiva no excusa ni impossibilita legalment als tribunals per fixar la seva quantificació, per a la qual cosa ha de tenir-se en compte i ponderar les circumstàncies concurrents en cada cas, donant lloc a una valoració estimativa”.
Per a això, mitjançant la sentència 267/2023 el Tribunal Suprem porta a col·lació jurisprudència anterior (per totes, STS 512/2017 de 22 de setembre) que ja recorda que les indemnitzacions simbòliques en aquest tipus de supòsits estan prohibides, tenint en compte l’efecte dissuasiu invers que les mateixes produeixen en la tutela judicial efectiva de l’afectat:
“Aquestes no dissuadeixen de persistir en les seves pràctiques il·lícites a les empreses que inclouen indegudament dades personals dels seus clients en registres de morosos, però sí dissuadeix d’entaular una demanda als afectats que veuen vulnerat el seu dret a l’honor atès que, molt probablement, la indemnització no sols no els compensarà el dany moral sofert, sinó que és possible que no assoleixi si més no a cobrir-los despeses processals si l’estimació de la seva demanda no és completa”.
A tall d’exemple, els tribunals poden ponderar circumstàncies com el període en què han estat publicats les dades personals en el registre de morosos, les consultes realitzades en el registre, els intents de cancel·lació extrajudicials, entre d’altres.
Valent-se del que s’exposa, el Tribunal Suprem estima el recurs de cassació interposat davant la sentència de segona instància i, de conformitat amb el que disposa l’article 9.3 Llei 1/1982, fixa la indemnització en 10.000 euros, com a proporcionada a les circumstàncies del cas.
