El canvi de doctrina del Tribunal Suprem, després de tota una dècada, es pot resumir fent referència a una saga galàctica cinematogràfica molt coneguda: UNA NOVA ESPERANÇA. Això és el que tenen ara els consumidors afectats per les clàusules sòl que van ser pioners en la presentació de les seves demandes i per això, van ser castigats amb sentències judicials fermes (entre el 9 de maig de 2013 i el 21 de desembre de 2016) que restituïen limitada i parcialment l’abonat per aquesta clàusula abusiva que imposaven les entitats bancàries als seus clients.
Anem a per la primera part de la saga galàctica: Els antecedents.
Segons el mateix Tribunal Suprem el 2004 més del 30% dels préstecs hipotecaris ja contenien clàusules sòl imposades als consumidors per part de més de 40 entitats bancàries. La finalitat? En cas de baixada de l’Euríbor no minvaven els ingressos de Banques i Caixes, per això amb el seu enfonsament en 2009, en plena crisi econòmica, van saltar les alarmes i es va destapar la caixa de Pandora. La batalla es lliurava als carrers, en la premsa i en els tribunals Les conseqüències van ser un tsunami de demandes per nul·litat de la clàusula, però amb un escenari de sorres movedisses ja que la jurisprudència no era unànime fins a la famosa STS 241/2013 de 9 de maig que va afirmar la nul·litat de la clàusula, PERÒ, limitant la retroactivitat a la data d’aquesta resolució, és a dir, el consumidor només podia recuperar els diners abonats de més, des d’aquesta data, perdent la possibilitat de reclamar l’anterior.
Tant la Comissió Europea l’octubre de 2015, com la STJUE de 21 de desembre de 2016 assumptes C-154/15, C-307/15 i C-308/15, van dictaminar que aquesta limitació temporal no era conforme a la Directiva 93/13/CEE, servint de base als Jutjats de Primera Instància que van dictar a favor de la retroactivitat total de la clàusula amb la restitució completa al consumidor de totes les quantitats.
Amb aquest nou panorama jurisprudencial, el Tribunal Suprem dicta la famosa sentència 123/2017 de 24 de febrer, donant un gir a la seva doctrina de la retroactivitat, abraçant la sentència del Tribunal de Luxemburg, però deixant als llimbs a aquells consumidors amb sentències fermes dictades entre el 9 de maig de 2013 a 21 de desembre de 2016 i amb el mur de la COSA JUTJAT que els seguia impedint reclamar al llarg d’aquests anys les quantitats compreses des del naixement del préstec hipotecari al 9 de maig de 2013.
En el nostre recorregut jurisprudencial, arribem al present 2022, on la Secció Dinovena de l’Audiència Provincial de Madrid amb la seva sentència de 19 d’abril de 2022 fruit del Recurs d’Apel·lació 560/2021 fa un pas endavant, valent i coherent, entenent que la limitació del Tribunal Suprem privava al consumidor del dret a obtenir la restitució íntegra de la totalitat de quantitats abonades i que si la clàusula havia estat declarada nul·la ho era des de l’inici, per la qual cosa els efectes retroactius havien de ser complets segons l’article 6.1 de la Directiva 93/13 i jurisprudència comunitària sobre això, no concorrent l’excepció de cosa jutjada,.
La STS 579/2022 de 26 de juliol, és bàsicament la transposició de la STJUE de 17 de maig de 2022 que va resoldre la qüestió prejudicial elevada pel Tribunal Suprem en l’assumpte C-869/19 i C – 600/2019, manifestant que la falta de transparència existia des de la signatura del préstec, així com que el consumidor no va recórrer contra per la falta de prosperitat del recurs, i per poder comportar una condemna a costes a l’Audiència Provincial, per tant, no parlem d’una passivitat del consumidor, sinó d’un acte de responsabilitat. Per això, cap la restitució total del perjudici sofert des de l’inici i sense limitació.
La sentència del nostre Alt Tribunal és una resolució desitjada per la societat espanyola, ja que posa fi a una lluita de molts afectats, deixant clara una doctrina comunitària, però a la qual el Tribunal Suprem mostrava certa resistència, prevalent ara el principi d’efectivitat de l’ordenament jurídic comunitari i dictaminant que qualsevol excepció o limitació a aquesta protecció és nul·la, ja que implica una vulneració de l’article 24 CE i l’article 6 del CEDH.
Dubtes que conviden al debat serien: Sí el Tribunal Suprem pretenia la subordinació del principi d’efectivitat comunitari a les normes processals nacionals? I si el TJUE podia entrar al cas concret?
En resum, el canvi de doctrina del Tribunal Suprem, obligada des d’Europa, implica que els consumidors afectats ara sí puguin reclamar els imports deguts, però suposa el fi d’una lluita? O podríem pensar en possibles reclamacions per responsabilitat patrimonial de l’Estat a instància dels consumidors afectats? Cal recordar que se’ls ha vulnerat, durant una dècada, l’exercici d’un dret legítim, se les ha impedit acudir a un procediment judicial denegant-los la tutela judicial efectiva. Per això, se’ns planteja: Acaba aquí la pel·lícula? O seguirà la saga davant el Tribunal Constitucional i Tribunal Europeu de Drets Humans? Podem o no, posar el THE END de la “SAGA SÒL”?
