Quan es comet un delicte el podem visualitzar com a una moneda per ambdues cares: el perpetrador y la víctima. L’article 25.2 de la Constitució contempla la reinserció i la reeducació del penat como un dret per part de la persona que ha realitzat el fet delictiu i una obligació per part de l’administració de justícia que l’ha de fer efectiu, mentre que la víctima quedava una mica aïllada fins l’existència de l’Estatut de la víctima fa ja una dècada, on es reconeixen una sèrie de drets que tenen com a pedra angular el reconeixement d’aquesta condició de víctima. No obstant, aquests drets es redueixen a la condició del pagament econòmic d’una responsabilitat civil derivada del delicte a mode de reparació del dany, donant lloc a la cara oposada de la moneda: la presumpta reinserció de la víctima, o dit d’una forma més precisa: la desvictimització, concepte que respon al fet de que la víctima pugui, en la mesura possible, tornar al mateix estat que abans de la comissió del delicte.
No obstant, de què depèn aquesta desvictimització? és possible afirmar que el pagament d’una responsabilitat civil restaura el dany fins a retornar a la víctima a la situació que existia segons abans de la comissió del dany? serà que potser a la potestat de decidir sobre el tractament penitenciari de l’agressor pel que fa a permisos?
Es innegable que per molt que es tracti de reparar el dany, aquest està fet, no es pot revertir, està allà, existeix un record que de vegades pot arribar a convertir-se fins i tot en un trastorn de salut mental com és el cas de l’estrès posttraumàtic que provoca que la víctima hagi de reviure un cop i un altre, a la seva ment, el fet disruptiu que tant li va afectar; en canvi, el fet de generar por i odi restant a l’expectativa del tractament penitenciari per que aquest sigui el més dificultós possible per part del perpetrador tampoc fa que allò millori responent a una set de venjança. M’explico, no estic dient que la víctima no tingués dret a cobrar una compensació econòmica, ni negar ser partícip del seu procés, només que, de la mateixa forma que el reu ha de complir un tractament basat en el principi d’individualització científica amb la finalitat de reinserir-se quan acabi a una vida social i en llibertat, la víctima també hauria de ser creditora d’un procés de desvictimització de forma individual perquè el succés traumàtic no li generi un càrrega emocional que esdevingui crònic amb el temps.
Si una ferida física requereix una sèrie de tractaments per a poder ser curada, en el cas d’una ferida emocional hem de fer el mateix. Cal acompanyar a la víctima a superar el fet que ha viscut afrontant-ho. El passat, per sort o per desgràcia no el podem eliminar, però sí aprendre d’ell i fer servir l’aprenentatge per a fer-se més fort; i, malgrat no poder eliminar aquell fet, sí que està a la mà de la víctima el treballar i tornar-se més forta en contraposició al que seria recordar aquella vivència com un trauma que alimenti un cop i un altre la victimització i la revictimització. Aquí és on cal focalitzar, el fet de donar l’opció de poder oposar-se a un permís penitenciari del perpetrador, que ha estat concedit per una junta de tractament amb especialització professional això fa alimentar més la por i no superar el moment, a tenir por a la persona que va tenir el seu error i que no necessàriament significa que s’hagi de repetir.
Hem d’evitar que la víctima torni a ser víctima i el perpetrador torni a reincidir. Dret a la reinserció per a ambdós. Com? Oferint recursos per ampliar aquest ventall conductual per part de la persona que ha comès el fet delictiu i empoderant a la víctima i saber gestionar situacions que puguin derivar en nous problemes, doncs por desgràcia, moltes víctimes repeteixen errors.
No és casual que ciències socials com pot ser la victimologia estudiï els factors de risc de les persones que són víctimes donat que això és el que hem de treballar amb la finalitat d’enfortir-les i curar, per aconseguir que es creïn una millor versió d’elles mateixes.
La justícia restaurativa, en certa manera, tracta de treballar aquesta perspectiva, és a dir, que tant víctima com victimari aprenguin d’allò que ha succeït i sàpiguen aplicar un treball individual, el condemnat a no repetir el mateix comportament entenent que això suposa un mal a una altra persona mitjançant l’entrenament d’habilitats socials com pot ser l’empatia i l’escolta activa i a la víctima se li ofereix un camí terapèutic i retributiu. Un resultat així seria un èxit per part del sistema que el sistema basat únicament en l’ius puniendi no té capacitat d’oferir. Cal que cada un, després de la seva experiència personal, ha de tenir el seu procés de cura efectiu, cada un a la seva manera. El treball en desequilibri fa cronificar patrons. Curar no és fer patir a l’altre, més aviat gestionar i afrontar el dolor propi.
