Tots els advocats que en alguna fase de la nostra trajectòria professional hem prestat el servei d’assistència als detinguts en el marc d’actuacions o diligències policials, crec que som prou conscients de la importància de la nostra tasca. I això, no només perquè estem fent possible la implementació d’una garantia vinculada al dret fonamental a la llibertat (art. 17.3 de la Constitució), sinó també perquè una situació de privació de llibertat que es pot perllongar durant un espai indeterminat de temps, tot i que amb el límit de 72 hores, pot generar un estat de desassossec, nerviosisme i angoixa tant en la persona detinguda com en el seus familiars. És per això que, en el marc exposat, també pren una especial rellevància el procediment d’Habeas Corpus (art. 17.4 de la Constitució) com a instrument per a instar la intervenció judicial amb la finalitat que valori si la detenció duta a terme és ajustada a la legalitat.
Durant l’any 2024, cal destacar dues qüestions vinculades a la institució de l’Habeas Corpus: un pronunciament del Tribunal Constitucional i una reforma de la llei orgànica que regula l’esmentada institució.
En primer lloc, és prou significatiu que el Tribunal Constitucional (sentència 85/2024, de 3 de juny) s’hagi vist obligat a reiterar, altre cop, la seva consolidada doctrina sobre el procediment d’Habeas Corpus, segons la qual el jutge que coneix una petició per a la seva aplicació no la pot inadmetre amb l’argument que la persona que la planteja no es trobava il·lícitament privada de llibertat per no concórrer cap dels supòsits de l’article 1 de la Llei orgànica 6/1984, de 24 de maig, reguladora del procediment d’Habeas Corpus, ja que això implica -segons recorda l’esmentada sentència- una resolució sobre el fons que només pot ser adoptada després de substanciat el procediment i escoltat el detingut, amb intervenció del Ministeri Fiscal.
Podem afegir que, desgraciadament, han estat nombrosos els casos que han arribat al Tribunal Constitucional en què aquest ha atorgat l’empara que se li ha demanat per la persona detinguda que ha vist com la seva petició d’Habeas Corpus ha estat rebutjada a limine pel jutge que la coneixia tot donant per bona la detenció efectuada. Aquest pronunciament judicial d’inadmissió suposava convertir, en un moviment circular, la decisió de privació de llibertat adoptada extrajudicialment en l’argument que justificava la no incoació del procediment d’Habeas Corpus quan, precisament, el que es qüestionava és la legalitat d’aquella decisió. L’examen de diverses sentències dictades pel Tribunal Constitucional entre els anys 2015 i 2024 posen de manifest que aquests posicionaments judicials eren recurrents en diversos jutjats d’instrucció de la geografia espanyola, però amb una especial incidència en els jutjats de Madrid (sentències del Tribunal Constitucional, 21/2018, de 5 de març, 181/2020, de 14 de desembre, 22/2022, de 21 de febrer, 49/2022, de 4 d’abril i 85/2024 de 3 de juny). ”L’afartament” del Tribunal davant de l’incompliment flagrant de la seva doctrina té el seu millor reflex en la sentència 103/2022, de 12 de setembre, en què declara la seva molt alta preocupació per tractar-se d’una matèria que presenta una especial sensibilitat des de la perspectiva del respecte als drets fonamentals.
En segon lloc, com hem avançat, la Llei Orgànica 6/1984, de 24 de maig, reguladora del procediment d’Habeas Corpus, ha estat modificada -per primer cop des de la seva aprovació- per la Llei orgànica 5/2024, d’11 de novembre, del dret de defensa. La modificació afecta la determinació de quins són els subjectes legitimats per instar el procediment d’Habeas Corpus, tot introduint-hi dues novetats: el procediment podrà ser instat també per l’advocat defensor de la persona privada de llibertat i, respecte de les persones amb discapacitat amb mesures judicials de suport, també el podrà promoure la persona que presti el seu suport amb facultat de representació específica per a aquest acte concret.
Centrant-nos en el primer del supòsits indicats, cal valorar positivament que la llei hagi clarificat que l’advocat defensor de la persona detinguda està legitimada per presentar la petició d’Habeas Corpus. De fet, era irraonable que aquesta legitimació no estigués prevista de forma expressa per al professional de l’advocacia que assistia el detingut, ja que el saber tècnic d’aquest professional i el coneixement de les circumstàncies de la detenció el configuraven com a persona idònia per promoure el procediment. La manca de previsió legal de l’esmentada legitimació, fins a la reforma que estem comentant, havia generat també conflictivitat en seu judicial ja que alguns jutges havien denegat la incoació del procediment d’Habeas Corpus instat per l’advocat defensor, amb l’argument que la literalitat de la Llei orgànica 6/1984 no preveia la seva legitimació. La sentència del Tribunal Constitucional 37/2008, de 25 de febrer, i altres resolucions del mateix Tribunal van haver de sortir al pas d’aquesta lectura rígida de l’esmentada llei i van reconèixer la legitimació de l’advocat que assistia la persona detinguda, tot raonant que resultava inherent al contingut de l’assistència lletrada al detingut la facultat de l’advocat de suscitar, en nom d’aquell, el procediment d’Habeas corpus.
Per acabar, tan sols resta valorar positivament la doctrina constitucional ressenyada -de la qual és un bon exponent la sentència 85/2024- i també la reforma de la Llei orgànica 6/1984 reguladora de l’Habeas Corpus. Tant una com l’altra van en la direcció correcta.
