Aquest any 2025 ha començat amb l’aprovació de la Llei orgànica 1/2025, de 2 de gener, que introdueix mesures per millorar l’eficiència del Servei Públic de Justícia. Entre les seves principals disposicions, estableix com a requisit de procedibilitat recórrer a mètodes alternatius de resolució de conflictes, com per exemple la mediació, perquè una demanda sigui admesa i pugui incoar-se un procediment judicial.
Aquesta mesura no només cerca descongestionar un sistema judicial lent, sinó també intenta fomentar una cultura de diàleg, evitant així processos en què les resolucions judicials es limitin a les regles estrictes de la normativa i a la interpretació d’un tercer que ha escoltat únicament als representants legals, sense donar espai a la flexibilitat que ofereix la mediació on els acords assolits no només compleixen els requisits legals, sinó que també es pren en consideració els interessos i les necessitats de les parts que mediïn a curt, mitjà i llarg termini podent arribar més enllà de les discrepàncies que es tracten.
Una vegada que un conflicte arriba al jutjat, aquest tendeix a escalar. Les parts solen trencar qualsevol possibilitat de comunicació pacífica tan aviat una petició pren la forma de demanda, construint murs hostils que resulten difícils, quan no impossibles, d’enderrocar. En contrast, la mediació treballa en la direcció oposada: promou l’empatia, l’escolta activa i permet que les parts siguin autores de les seves pròpies solucions, per la qual cosa es fa costat l’apoderament i el compliment.
Els advocats amb formació en mediació tenim un paper fonamental a fomentar aquesta cultura. El nostre objectiu no és només defensar els interessos i necessitats dels nostres clientes, sinó també ajudar a què vegin a l’altra part no com un enemic, sinó com una persona amb interessos i necessitats que també mereixen ser escoltats. En molts casos, aquestes necessitats no són tan diferents a les dels nostres clientes i quan tots remem en la mateixa direcció lluny de fer mal al contrari perquè sí els resultats són molt més beneficiosos.
Aquesta cultura de mediació, encara que positiva, requereix promoció i confiança per part de la societat. L’obligatorietat d’acudir a una mediació pot ser un pas inicial perquè les persones coneguin aquesta eina i se sentin escoltades per una tercera persona imparcial. Tanmateix, aquestes mesures, encara que ambicioses, deixen fora a certs sectors de la població, com les persones privades de llibertat, els qui, malgrat estar en un entorn dissenyat per a la ressocialització, no tenen accés a aquest tipus d’aprenentatge constructiu.
A les presons, les persones privades de llibertat interactuen diàriament amb dos col·lectius diferents: els funcionaris i d’altres interns. És inevitable que sorgeixin conflictes ja que aquests són inherents a la societat i a la interacció, doncs les diferències de punts de vista i les tensions emocionals estan a l’ordre del dia. Tanmateix, en comptes de tractar els conflictes com a oportunitats d’aprenentatge i reeducació, es perceben com a problemes que han d’evitar-se costi el que costi. Per exemple, si dues persones que comparteixen cel·la discuteixen per qüestions de convivència, el sistema penitenciari tendeix a respondre a través del ius puniendo, com l’aïllament en cel·la. Aquest enfocament és contraproduent, ja que castigar amb aïllament no fomenta la integració social, sinó al contrari.
Un altre tipus de conflicte habitual sorgeix entre els interns i els funcionaris. A vegades, un pres pot manifestar conductes antisocials derivades de la privació de llibertat, les quals poden ser malinterpretades per un funcionari que també travessa un mal dia. En aquests casos, es genera una situació de desequilibri on el funcionari, amb major autoritat, pot imposar un càstig que deixa a l’intern en situació d’indefensió. La majoria dels interns manquen dels recursos necessaris per enfrontar-se als procediments sancionadors derivats d’aquests conflictes.
En comptes d’adquirir habilitats per resoldre conflictes, els interns desenvolupen una indefensió autoapresa. Aquest fenomen, comparable a què pateixen moltes dones víctimes de violència de gènere, porta a les persones a interioritzar que defensar-se no serveix de res, fomentant actituds submises i perpetuant patrons de comportament antisocials.
La nostra Constitució garanteix la igualtat davant la llei, però aquesta promesa sembla no aplicar-se a les persones privades de llibertat. Si volem que aquestes persones estiguin verdaderament integrades en la societat en finalitzar les seves condemnes, hem de reconèixer i abordar els conflictes que sorgeixen entre ells dins l’entorn penitenciari i preparar-los perquè aprenguin a prendre actituds de gestió emocional i de conflicte i no de submissió davant seu.
No pretenc amb aquest article oferir una panacea per a la reinserció social, però sí subratllar que les penes privatives de llibertat estan justificades per l’objectiu de reeducar i resocialitzar. Tanmateix, en la pràctica, els tractaments penitenciaris solen allunyar-se d’aquest propòsit.
El nostre paper com a professionals del dret no ha de tenir la fi amb la sentència, ja que aquesta dona lloc a una executòria en què el nostre client comença un període difícil en tots els sentits. Hem d’estar al costat dels nostres representats durant el seu temps a la presó, assegurant-nos que tinguin qui defensi els seus drets dins del centre penitenciari. Només així podem evitar que la privació de llibertat es converteixi en un trastorn de salut mental i que els interns adoptin patrons de comportament que perpetuïn l’estigma de la condemna, començant per ells mateixos, o almenys, detallar els efectes negatius que pugui comportar la condemna en la mesura de les nostres possibilitats. L’objectiu és viure en societat i això implica, entre altres coses, a prendre el control en situacions conflictives amb una correcta gestió i a saber demanar ajuda quan no sàpiguen enfrontar-se a ells. No hem d’oblidar que advocat té l’origen del llatí com ad vocatum, el cridat a ajudar.
