El passat 29 de juliol de 2024 ha estat publicada la decisió del CEDS sobre la reclamació 207/2022 presentada pel sindicat UGT contra Espanya. En aquest procediment de reclamació, el sindicat consulta al CEDS si, al seu judici, la Indemnització per acomiadament improcedent respecta l’Article 24 de la Carta Social Europea (CSE) i a l’Article 10 del Conveni nº158 de la OIT, els quals reconeixen:
I. El dret de totes les persones treballadores a no ser acomiadades sense causa vàlida
II. El dret dels treballadors acomiadats sense raó vàlida a una indemnització adequada o una altra reparació adequada.
UGT considera que la indemnització taxada contemplada en l’Article 56 de l’Estatut dels Treballadors (ET) és contrària a les precitades normes perquè l’acomiadament injustificat o acausal, després de la seva qualificació en sentència ferma com a improcedent, porta aparellada una indemnització insuficient per a rescabalar correctament els perjudicis que la persona treballadora pateix amb la pèrdua indeguda del seu lloc de treball i, per la seva baixa quantificació, tampoc genera un efecte dissuasiu en la part empresarial.
En resposta, el Govern s’oposa a aquesta reclamació sobre la base a 5 arguments clau:
1. Que la jurisprudència interna sobre el càlcul de la indemnització taxada és favorable al treballador al no haver d’acreditar el perjudici que meritaria aquesta indemnització més enllà de la falta de justificació o acreditació de la causa extintiva.
2. Que, en casos excepcionals, el tribunal pot decidir que la indemnització legalment establerta és manifestament insuficient i concedir una indemnització addicional mitjançant una aplicació directa de la CSE o del Conveni nº158 de la OIT, invocant la STC 140/2018 de 20 de desembre, per la qual es va consolidar el control de convencionalitat, habilitant als jutges ordinaris per a deixar sense efecte una disposició de dret intern en aplicació d’un tractat internacional.
3. Que, si es tinguessin en compte factors subjectius a l’hora de determinar la quantia de la indemnització, l’acomiadament s’encariria i afectaria les decisions de contractació dels empresaris, per la qual cosa determinades persones pertanyents a grups vulnerables podrien enfrontar-se a discriminacions en la contractació.
4. Que existeixen normes més enllà de l’ET que pretenen desplegar efectes dissuasius dels acomiadaments injustificats, com la Llei 3/2012, que imposa la pèrdua de bonificacions que s’hagin aplicat a un contracte que, després de la seva extinció, sigui reconegut com un acomiadament improcedent (Article 15).
5. Que la quantia de la indemnització per acomiadament improcedent és superior a la quantia en cas d’acomiadament procedent per causes objectives, considerant-se prou dissuasiva.
Per la part patronal, ha estat consultada, com a tercer expert, l’Organització Internacional d’Ocupadors (OIE), la qual sosté que els tribunals espanyols reconeixen la possibilitat de compensacions addicionals en concepte de danys i perjudicis en acomiadaments improcedents, i que la condemna a la readmissió en acomiadaments improcedents no és en absolut excepcional.
El Comitè inicia la seva deliberació considerant que els sistemes d’indemnització compleixen amb la Carta quan contemplen el reemborsament de les pèrdues financeres sofertes entre la data de l’acomiadament i l’emissió de sentència ferma; quan preveuen la possibilitat de reincorporació del treballador; i/o una indemnització d’un nivell prou alt per a dissuadir a l’ocupador i reparar el mal sofert, per la qual cosa, tot límit a la indemnització és, en principi, contrari a l’article 24 CSE. En cas d’existir limitació, la persona injustament comiat ha de poder reclamar una indemnització per danys morals per altres vies legals.
En la fonamentació de la decisió, es considera que, si bé un dels objectius del sistema de topalls era proporcionar seguretat jurídica, no es pot excloure que la indemnització predeterminada pot més aviat servir com a incentiu perquè l’ocupador acomiadi de manera injusta, podent induir a l’empresa a realitzar una estimació pragmàtica de la càrrega financera d’un acomiadament injustificat basant-se en una anàlisi de costos i beneficis.
A més, el CEDS observa que el límit superior de l’escala d’indemnització no permet la concessió d’una indemnització més elevada sobre la base de la situació personal i individual del treballador, ja que els tribunals només poden ordenar una indemnització per acomiadament injustificat dins dels límits de l’escala imposada per l’ET.
En conclusió, el Comitè Europeu de Drets Socials conclou que la indemnització taxada en cas d’acomiadament improcedent per ser injustificat o acausal, vulnera el que es disposa en l’article 24.b de la Carta Social Europea.
Respecte als efectes d’aquesta decisió en el nostre ordenament, sorgeixen dubtes respecte la pràctica material del dret que ens trobarem fins que aquesta resolució del CEDS no s’integri en el nostre ordenament, ja sigui via jurisprudencial, a través de tribunals que inapliquen les limitacions contemplades en l’ET en matèria indemnitzatòria o mitjançant un canvi legislatiu que permeti incrementar o completar les indemnitzacions per acomiadament.
Cal destacar que les resolucions del CEDS integren el cabal jurídic internacional que vincula a Espanya i que les seves resolucions han tingut impacte en el nostre ordenament quan, gràcies a les seves resolucions, es va elevar l’edat mínima per a treballar a Espanya i l’edat màxima d’educació obligatòria.
