L’assumpte C-625/20 ens presenta com a protagonista a una treballadora que, després d’un infart cerebral el 1998, va ser declarada en situació d’Incapacitat Permanent (IP) Total per a la seva professió d’auxiliar administrativa. Amb les dificultats i seqüeles de la seva malaltia, va tornar a trobar feina com a subalterna, en un país amb una taxa d’atur estructural del 17’4%, segons dades de la Comissió Europea. El 2017 va patir un accident no laboral que va desencadenar una nova situació d’Incapacitat Permanent Total.
Aquesta segona prestació va ser considerada incompatible amb la primera per l’INSS en virtut de l’Art 163 LGSS. La decisió declarant la incompatibilitat va ser recorreguda contra judicialment per la nostra protagonista. L’assumpte, recaigut en el Jutjat Social núm.26 de Barcelona suscita certs dubtes al jutjador qui decideix plantejar una qüestió prejudicial sobre la base de la següent les següents inferències:
- Per bé que el Règim General (RG) té una proporció equilibrada entre sexes, les dones al RETA no arriben al 37%.
- La recurrent, té la impossibilitat reconeguda de treballar en 2 professions, per la qual cosa difícilment accedirà al Règim General novament.
- L’Art 163 LGSS permet compatibilitzar les IP procedents del RG i del RETA per les mateixes lesions però no permet compatibilitzar dues IP procedents del RG fins i tot sent per diferents lesions i amb diferents bases de cotització.
Segons les premisses exposades, el tribunal a quo, considera que els homes tenen major probabilitat d’acumular prestacions fet que suposa una discriminació indirecta per raó de gènere, per la qual cosa planteja les següents qüestions:
- És contrària a la normativa europea, podent provocar una discriminació indirecta per raó de sexe, la norma espanyola sobre compatibilitat de prestacions, que impedeix compatibilitzar dues prestacions d’IP total reconegudes en el mateix règim, mentre que sí reconeix la seva compatibilitat en cas de ser reconegudes en diferents règims, atesa la composició de sexes dels diferents règims de la Seguretat Social espanyola?
- En cas de resposta negativa a la primera pregunta, pogués ser la normativa espanyola contrària a l’europea abans apuntada en cas que ambdues prestacions tinguessin per causa diferents lesions?
El TJUE rebutja de pla la discriminació directa per raó de gènere, però obre la possibilitat al jutge nacional per apreciar en quina mesura les dades estadístiques que se li sotmeten són fiables i si es poden prendre en consideració, és a dir, entre altres coses, si no constitueixen l’expressió de fenòmens merament fortuïts o conjunturals i si són suficientment significatius com per a justificar una discriminació indirecta.
A prima facie, podríem entendre que aquesta sentència “finalitza l’assumpte” però considero que les qüestions plantejades pel Magistrat-Jutge porten, volitivament, a debat un conflicte molt major:
Quantes situacions d’IP Total ha d’acumular per poder reconèixer a una treballadora la Incapacitat Absoluta? És lògic que una persona incapacitada per a dos oficis hagi de subsistir amb el 55% de la base reguladora i provar sort amb les seves dificultats en una altra professió diferent?
Max Weber, considerat un dels pares de la sociologia i la ciència política moderna, en “L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme” (1904), va encunyar el terme Gàbia de Hierro (iron cage) per determinar aquell moment en què la burocràcia es reduïa a una despersonalització formada per engranatges que no tenien en compte la situació personal dels governats.
El cas particular entorn el que gira l’article i la qüestió prejudicial és la decisió adoptada per una administració que considera que les lesions incapacitants per ser auxiliar administratiu i subaltern de casal a què una persona ha dedicat fins ara la seva formació i professió, pot seguir treballant.
Però… Qui té la culpa d’aquesta decisió?
Si no aprofundim en el tema prou, una opinió desinformada consideraria que l’INSS viu una realitat totalment separada del mercat laboral i que ha de considerar persona amb la simptomatologia de la treballadora no podrà accedir novament al mercat laboral.
No podem, però, quedar-nos amb aquesta lectura superficial i és que la incapacitat permanent absoluta, d’acord amb l’Art. 12 de l’Ordre de 15 d’abril de 1969 per la qual s’estableixen normes per a l’aplicació i desenvolupament de les prestacions per invalidesa en el Règim General de la Seguretat Social, considera que únicament podrà reputar-se com IP Absoluta aquella causa que inhabiliti per complet al treballador per a qualsevol professió o ofici.
No va tenir el legislador en compte, aquelles situacions en què la persona treballadora, per acumulació d’Incapacitats professionals pot tenir tants problemes per accedir al mercat laboral que puguin considerar-se en si mateixes uneixi impossibilitat material per accedir a un lloc de treball. Cal afegir que, mentre se cerca aquesta ocupació, la treballadora està en situació d’atur i subsistint amb la meitat d’un salari (55% de la base reguladora).
Més enllà de l’anàlisi jurídica aquesta vegada hem pretès fer una reflexió que ens troba a tots els professionals del dret que tenim en les nostres mans procediments d’aquesta naturalesa. És necessari que les normes s’humanitzin, siguin més inclusives i permetin que en determinats casos com el que se’ns planteja, o bé compatibilitzar les prestacions de l’INSS o bé que l’acumulació d’IP totals puguin donar lloc a una IP absoluta.
