El dret penal no finalitza amb la sentència; quan una condemna esdevé ferma, comença l’etapa de major vulnerabilitat per als nostres clients. La sentència estableix limitacions a certs drets, però el sistema garantista impedeix que vagin més enllà del que s’expressa a la resolució. La nostra tasca és garantir que els drets no afectats per la sentència es mantinguin fins el compliment de la condemna.
L’article 25.2 CE proclama que les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat s’han d’orientar a la reinserció social i la reeducació. Això implica el dret de l’infractor a la reinserirció i l’obligació de l’administració de vetllar-hi, tant en l’àmbit penitenciari com en el judicial.
L’advocat ha de recolzar al client en aquesta etapa crucial, assegurant que no es trobi sol. No hem d’oblidar que el mot “advocat” prové de “ad auxilium vocatum”, que significa “crida per ajudar”. La nostra tasca és recordar que darrera del delicte hi ha una persona amb circumstàncies específiques. Hem d’identificar els factors de risc i els factors de protecció que cal mantenir. Així garantirem que l’ingrés a la presó no sigui només una manifestació de l’ius puniendi, sinó un mitjà para evitar la reincidència.
És crucial considerar alternatives al compliment a la presó, seguint el principi de que l’empresonament ha de ser l’última ràtio. Podem sol·licitar una suspensió de condemna si es compleixen certs requisits i s’acredita que l’ingrés a la presó seria contraproduent, afectant tant al penat com al seu entorn. Molts cops, la presó d’un individu implica l’exclusió social de tota una família.
Si la suspensió no és viable, podem recórrer al CIMO (Classificació Inicial en Medi Obert). Si el condemnat és primari, la pena és inferior a cinc anys, està integrat a la societat i ha satisfet part de la seva responsabilitat civil, pot començar en tercer grau, reduint els efectes negatius de la condemna.
Aquestes mesures no impliquen eludir el càstig, sinó que imposen obligacions que en llibertat no existirien. El penat s’ha de sotmetre a un control estricte, on qualsevol error pot revertir la seva situació. L’objectiu ha de ser encaminar la reinserció de manera efectiva.
Un desafiament important és el paper de la víctima, que ha adquirit més protagonisme en els darrers anys. És fonamental escoltar-la, valorar-la i protegir-la, però ens hem de preguntar fins a quin punt la seva opinió ha d’influir en la reinserció del perpetrador. El sistema judicial ja ha determinat una pena, i la víctima no és experta en tractament penitenciari. Aquí cal recordar que la condemna té dues funcions: rehabilitar i protegir. Els permisos penitenciaris no són vacances, sinó petites dosis de llibertat per avaluar l’adaptació del reu a la societat. Si té èxit, progressa en grau; si fracassa, s’ajusta el seu tractament. No hem de permetre que el ressentiment de la víctima obstaculitzi la reinserció quan els informes tècnics avalen la conveniència de concedir permisos.
Un altre obstacle és la durada dels processos penals i els programes de tractament. La sobrecàrrega judicial provoca demores que afecten el compliment de les penes. Un exemple és un condemnat a tres anys per lesions que ha passat 23 mesos en presó preventiva: ja ha complert dos terços de la seva condemna, però no pot accedir al tercer grau por no haver completat un programa de tractament. En aquests casos, hem d’acreditar factors de protecció i, si és possible, comptar amb el recolzament psicològic per demostrar que el penat ha adquirit les competències necessàries per a la reinserció. També podem argumentar que el seu tractament pot continuar a l’exterior mitjançant entitats especialitzades.
El factor econòmic és un altre gran obstacle per a la reinserció. Si el penat no paga la responsabilitat civil, no pot progressar en grau i, en alguns casos, pot revocar-se la suspensió de la pena. Segons Castel, sociòleg expert en exclusió social, l’economia és un factor transversal: quan falla, afecta tots els aspectes de la vida del condemnat. En moltes ocasions, no es castiga només la conducta delictiva, sinó també la precarietat econòmica del reu. És important recordar que el TC ha establert que la manca de pagament de la responsabilitat civil no ha de ser motiu automàtic per revocar una suspensió, sinó que cal analitzar la capacitat econòmica del penat abans de prendre una decisió.
La reinserció és un procés complex, i sovint el major obstacle és la estigmatització del propi penat. Això afecta a la seva autoestima i al seu autoconcepte, dificultant la seva vida diària. En aquest sentit, és clau la feina dels professionals, inclosos els advocats, la tasca del quals no és només defensar els drets dels seus clients, sinó garantir que la seva reinserció no es posi en dubte. La reincidència no s’ha d’atribuir exclusivament al penat, sinó també al fracàs del sistema. Sense recursos de rehabilitació i sense entrenament en habilitats prosocials, no podem esperar que el penat modifiqui la seva conducta.
En conclusió, el dret penal no finalitza amb la condemna, sinó que s’estén al procés de reinserció, on la funció de l’advocat és crucial. Hem de garantir el respecte als drets del penat i el seu accés a recursos que facilitin el seu retorn a la societat. Això no només beneficia als nostres clients, sinó també a la comunitat, donat que una reinserció efectiva redueix la reincidència i millora la convivència social. El nostre paper com a advocats és vetllar per la justícia en totes les seves dimensions, assegurant que el sistema no es limiti a castigar, sinó que també ofereixi oportunitats reals de canvi.
