Les Plataformes Digitals han revolucionat els hàbits de consum de la ciutadania. Tenim pràcticament qualsevol servei a l’abast de la mà o de la butxaca; allà on s’allotgi el nostre Smartphone.
El consumidor acudeix i pensa en una marca concreta i expressions com “demano un Uber perquè m’emporti a casa”, “Que me’l porti Amazon a casa” o “El sopar ve en Globus”, formen ja part del nostre vocabulari habitual. El que no es planteja l’usuari és el complex entramat de relacions jurídiques que hi ha darrere, entre el productor, comerç, distribuïdor i app per demanar el producte.
Les grans plataformes, per abaratir costos, han ocupat treballadors autònoms, molt més barats que el personal laboral. Aquests autònoms, patint condicions terriblement precàries van decidir reclamar contra els seus ocupadors reclamant que es reconegués que la seva relació no era mercantil sinó laboral.
Si bé legislativament ja coneixem el resultat i és la Presumpció de Laboralitat en l’àmbit de les plataformes digitals de repartiment mitjançant la modificació de l’Estatut dels treballadors a través de la Llei Rider (Llei 12/2021, de 28 de setembre, per la qual es modifica el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors, aprovat pel Reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, per garantir els drets laborals de les persones dedicades al repartiment en l’àmbit de plataformes digitals), en aquest article procedirem a desgranar quins elements van ser considerats pel TS i el TJUE per resoldre que la relació era laboral o mercantil sintetitzant així els criteris per discernir si el rider que ens porti la nostra propera comanda és (o hauria de ser) un treballador per compte d’altri o un treballador autònom econòmicament dependent (TRADE).
Comencem pel més bàsic
Les 5 característiques del treball per compte d’altri d’acord amb l’Art 1 ET són:
- Voluntarietat
- Remuneració
- Personalitat
- Alienitat
- Dependència
L’alienitat i la dependència són els conceptes més complexos dins la realitat laboral, especialment en les grans plataformes, per la qual cosa el TS exposa que en un supòsit dubtós per determinar la laboralitat en una relació de prestació de serveis haurem d’acudir a la tècnica indiciària (STS 72/2021, de 20 de gener, ECLI: ES: TS: 2021:47).
El Principi de Primacia de la Realitat: “Les coses són el que són i no el que diuen les parts que són”
Basant-nos en la jurisprudència, fonamentalment STS 5960/2005 (ES: TS: 2005:5960), STJUE C-434/15 (cas “UBER”), Interlocutòria TJUE C-692/19 (Qüestió Prejudicial del Watford Employment Tribunal) i STS 805/2020 (ES: TS: 2020:2924) juntament amb el LETA, alguns dels indicis tendents a reconèixer com a laboral la relació són:
- Temps pel qual es ve prestant el servei o relació (la jurisprudència va reconèixer la laboralitat per existir relació entre les parts des de finals dels anys 90).
- Responsabilitat sobre uns altres treballadors (independentment de com es qualifiqui la relació dels subordinats amb l’empresa).
- La proximitat de dates entre l’alta com autònom i la prestació dels serveis per a l’ocupador.
- La influència decisiva cap a les condicions de les prestacions entre el TRADE i el consumidor.
- Quan el TRADE interactua amb tercers, la necessitat indispensable dels mitjans específics de l’ocupador perquè l’activitat pugui realitzar-se (de total importància en el cas UBER).
- La propietat de l’autorització administrativa per a l’activitat està a les mans únicament i exclusivament de l’ocupador.
- L’elaboració de les factures del TRADE per part del propi ocupador (o treballar sota els mateixos formats).
- L’obligació de justificar les seves absències davant l’ocupador (només havent de comunicar-les amb antelació).
- Facultat de subcontractar o emprar lliurement substituts per a realitzar el servei.
- Facultat d’acceptar o rebutjar individualment les tasques ofertes o establir unilateralment el número màxim de tasques per jornada.
- Proporcionar els seus serveis a tercer, inclosos la competència directa de l’ocupador de què s’és econòmicament dependent
- Fixar les seves pròpies hores efectives de treball conciliant amb la seva vida personal en comptes de la fixació unilateral de l’ocupador (atès que aquesta contractació s’orienta a un resultat a assolir a un temps concret).
- No tenir a càrrec seu treballadors per compte d’altri ni contractar o subcontractar part o tota l’activitat amb tercers.
- No executar la seva activitat de manera indiferenciada amb els treballadors que prestin serveis sota qualsevol modalitat de contractació laboral a compte del client.
- Disposar d’infraestructura productiva i material propis, necessaris per a l’exercici de l’activitat i independents dels del seu client, quan en aquesta activitat siguin rellevants econòmicament.
- Desenvolupar la seva activitat amb criteris organitzatius propis, sense perjudici de les indicacions tècniques que pogués rebre del seu client.
- Percebre una contraprestació econòmica en funció del resultat de la seva activitat, d’acord amb el pactat amb el client i assumint risc i ventura d’aquella.
Totes aquestes pistes han permès al Jutjador inferir que la relació entre els treballadors de GLOVO i UBER era de naturalesa laboral i no de caràcter mercantil.
Coneixent la realitat del sector ens sorgeixen certs interrogants…
Què els ofereix als treballadors de la resta d’empreses d’economia GIG? Quins mecanismes legals empraran les empreses del sector per evadir novament la legislació laboral? Obligaran als autònoms a contractar a uns altres TRADE per saltar-se el LETA?
